Ja no canta Rita

No es tracta de Rita, la cantadora. Hi ha una altra Rita que ens és més pròxima en l'espai i en el temps, mereixedora de la nostra atenció. Evidentment, la referència va per eixe tros d'alcaldessa que governa el Cap i Casal del Regne amb tanta habilitat i destresa com, amb l'energia d'un carreter, rebenta trons de bac en una despertà fallera.

Fa més de deu anys em comentava un coreligionari, regidor de l'Ajuntament de València, observador perspicaç i polític honest, que la sentor a carronya al voltant del govern municipal era, ja en aquells temps, insuportable, però, n'estava segur que l'alcaldessa anava de puntelletes per damunt de la gangrena sense beneficiar-se'n directament de l'activitat depredadora. El regidor no tenia dubtes, però, sobre l'actitud passiva d'aquesta dona, eixerida i agosarada, que ell atribuïa a una patologia crònica en la pituïtària.

La història l'hem vist confirmada per Álvaro Pérez, de mal nom “el Bigotes”, que s'ha fet famós pel seus atrevits intercanvis comercials amb la Generalitat valenciana. El cèlebre personatge, després d'enviar una tanda de luxosos presents a una nodrida relació de distingides personalitats del PP local, així com a llurs respectives famílies biològiques, deixà anar al vent aquesta perla: “a la alcaldesa, que no nos da nada, pero tampoco nos estorba, le he comprado un bolso (de Louis Vuitton) y a tomar pol c...”. Més clar, aigua.

Rita, que estava a tota hora en campanya electoral permanent i es passava el dia cantant dalt del terròs, com fan les granotes a la marjal de l'Albufera, ara està trista i ha deixat de cantar. Resulta que no passa dia que no li trenquen un plat més de la vaixella bona. Del podrimer que anunciava aquell regidor fa més d'una dècada, van destapant-se atzagaiades, una darrere de l'altra. La visita del Papa a València, amb un cost que no hem sabut mai, però, del que la fiscalia ensuma apropiacions indegudes que volten els cinc milions d'euros (¿o pot ser en són més?); un desfalc d'uns quaranta milions d'euros a l'empresa pública Emarsa, fet per gent posada a dit per la pròpia Rita; sospites de comissions milionàries pagades d'amagatotis al gendre d'Aznar, intermediari que ha dut la Fórmula 1 a València; una possible tramoia de finançament il·legal del PP que ja està en mans del Tribunal Suprem de Justícia d'Espanya i del que tot indica que Camps i associats hauran de respondre d'alguna cosa més que dels vestits acceptats amb tanta naturalitat com minsa vergonya. Això, sense comptar les untades, no precisament amb margarina, a eixe xic que compartix llit amb una infanta d'Espanya, ni la morterada que es va escudellar un tal González Pons quan era el Conseller de la cosa urbanística. Entre tot aquest femer, que afecte directament l'alcaldessa, sols apareixen uns quants regals, com la bossa de Vuitton. Però, ella sap que tan censurable com clavar l'ungla és mirar cap amunt menjant cacauets, encara que siga per no estar assabentada d'allò que passa en missa, mentre els subordinats carreguen amb cabàs i lligó.

Si a tot això afegim que Fabra no se'l pot manejar com Camps (Alberto, el castellonenc, no es mama el dit), que no pot pagar la Fórmula 1, que de vaixells ensolcant el vent davant del port de la ciutat ja no se'n veuran més, que no tindran aigua de l'Ebre i hauran de callar, que la hisenda pública valenciana està a l'alçada de la d'Angola, que tot indica que encara no s'han destapat totes les vergonyes i que ja no podrà tirar-li la culpa de tot a Zapatero, l'alcaldessa té motius sobrats per haver perdut la frescor i la veu, i estar amoïnada. Ni la bossa de Vuitton ni una bona ampolla de whisky de marca poden compensar-li tant de disgust acumulat.

¡Que la Geperudeta l'empare baix son mant!