L'aritmètica dels núvols

Àngels Margarit, nomenada a finals d'any directora del Mercat de les Flors fins al gener del 2021, dimarts passat atenia els tallers familiars de Nadal amb xandall i jugant amb una quinzena de nens que vorejaven els 10 anys. El nomenament, que posa una coreògrafa al capdavant de la Casa de la Dansa de Barcelona –amb la fàbrica de creació El Graner incrustada i la implicació d'espais com La Caldera–, li va arribar mentre estrenava Back àbac, la seva tercera peça biogràfica adreçada al públic familiar, en cartell fins al 15 de gener a la sala MAC del Mercat. És un treball en què relaciona la partitura de Bach, la matemàtica i els dibuixos d'Escher –aquell que pinta rombes i els transforma en ocells–. El joc i la sorpresa són elements clau per a la coreografia i també per al taller familiar. En Marc, un dels nens del curs, definia els núvols amb què jugaven com gelatina. Tot és possible quan es dona joc a les articulacions. Els núvols ben segur que també responen a una fórmula aritmètica volàtil.

Si a Origami Margarit va jugar amb els plans i els focus (amb un simple marc i un efectiu joc de mirades) i a Flexelf les textures de la roba convidaven a emmirallar-s'hi, a Back àbac l'element de joc són unes fustes tallades en proporció que ajuden a construir escales de cargol i a ballar-hi en els buits. És, probablement, l'instant –sempre esquitxat de peces de Bach revisitades per múltiples instruments que hi aporten diversos colors musicals i dramatúrgics– que més atrapa la canalla. En la primera part, els moviments de cavall d'escacs coreogràfics seran únicament dels ballarins, que es mouen mirant d'habitar el màxim d'espai. Són encadenaments de solos que van formant un tot a mesura que els ballarins i acròbates de circ es retroben al centre de l'espai buit. Back àbac aconsegueix ballar els dibuixos d'Escher quan el conjunt balla, fotograma per fotograma, un moviment quotidià i hi dona nova vida –com qui juga a les paraules encadenades o a la frase maleïda–. Els intèrprets construeixen estructures que van evolucionant, matís per matís i que, als ulls de l'espectador, són un quadre viu, perquè les múltiples accions a l'uníson obliguen a resseguir els camins de cadascú i a procurar entendre el caos dins de l'ordre. Com si fos una aleatorietat, la fórmula musical, com la coreogràfica, porta tothom a un punt d'inici i permet anar escrutant una postal de moviments inacabable. L'equilibri circense també s'hi adapta, en aquest pentagrama de petites accions. Hi ha petits talls que inciten a reiniciar la conversa dels cossos, dels desplaçaments, del joc que anirà construint de manera estàtica amb l'aparició dels llistons de fusta. L'arquitectura prendrà cos en el quadre i els ballarins trobaran un altre centre de gravetat sobre el qual pivotar.

La llum arrenca amb força i salpebra l'escena de llampecs lumínics en temps de corxeres, però va estabilitzant el quadre, més tard. Hi ha un detall per jugar amb les ombres que no s'amplia, incomprensiblement. Com a Origami i a Flexelf (i a Capricis, que és per a públic adult), Margarit dota Back àbac d'una estructura de moviment inacabable, que juga amb l'infinit, que se separa de tota trama dramatúrgica i opta per il·lustrar amb peces musicals breus una obra que es construeix a partir dels referents de cada espectador.