Poeta i difusor de poetes

Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956), poeta, narrador, assagista, sociòleg i traductor, articulista i promotor cultural, radiofonista i mestre de català, ha estat definit en veritat com un «tot terreny» de la cultura. Més encara: coneix el món editorial, les interioritats del Departament de Cultura, on treballà en qualitat de documentalista i, en el terreny cívic (és a dir, suposo, gratis et amore), ha estat president de la Federació Catalana d'Associacions Unesco i ara presideix l'Associació de Crítics i Comentaristes Musicals en Llengua Catalana. Aquest xicot, de natural reservat, però que sap mantenir un diàleg i una tertúlia amb un grau d'amenitat culta, elevada i popular, acaba de publicar el que en ell no deixa de ser cap novetat: un nou llibre de poesia, que porta per títol El tomb de les batalles, editat per Papers de Versàlia, de Sabadell, amb un pròleg de Vicenç Llorca –home també lligat a la nostra literatura–, al qual jo ja no sabria afegir res més.

Altres prologuistes seus, igualment qualificats, són el gallec de Tarragona Xulio Ricardo Trigo en el llibre poètic L'altra distància (Pagès Editors, 1994) i Jordi Llavina per al volum Migdia a l'obrador, publicat el 2003, també per Pagès Editors, de Lleida, a la col·lecció dita Biblioteca de La Suda (ja se sap: Lleida i Tortosa van ser baluards àrabs en el que, a partir del segle XI, coneixeríem com a Catalunya), un conjunt de llibres poètics que dirigeix –diria que des de fa quinze anys– l'almerienc de Tàrrega i consumat pedrolià Xavier Garcia, amb qui vaig protagonitzar –en raó de la nostra mateixa identitat nominal– una divertida confusió a l'hora de rebre uns mòdics estipendis per algun article publicat.

Tots aquests noms citats s'uneixen al de Miquel-Lluís Muntané, perquè, com ells, aquest xicot «tot terreny» ha fet de la poesia, la literatura i, en definitiva, de la cultura i la vida una simbiosi d'acció personal. Tot aquest romesco s'ha traduït en una poesia que fa de molt bon llegir, sobretot perquè acompanya i perquè, segons els seus afinats comentaristes, és «essencialment lírica», de «sintaxi càlida», d'un «hedonisme assenyat», de «caire filosòfic» i, també sobretot (cosa que s'agraeix molt), «lluny de la pirotècnia verbal de tants autors». Una poesia «de brasa» fonamentada en els grans temes de sempre: la memòria, l'amor, el temps, els instants perdurables.

Si vostès volen acostar-se a aquests llibres no és fàcil que els trobin prop dels best-sellers dels grans magatzems. Més aviat, com les rares flors de la veritat que tracten de sobreviure enmig del femer del gegantisme banal, hauran d'anar a algun establiment amagat que els els proporcioni. No cal patir: preguntant s'arriba a Roma, diuen, llàstima que, com deia el poeta Sagarra, pocs preguntin per Betlem.

Muntané és, igualment, difusor de poetes. Aquests dies –divendres mateix– és a Lleida en honor d'Anton Sala-Cornadó, de Tàrrega, que n'acaba d'ajustar vuitanta al campanar de la seva vida. La revista URC, que edita amb Pagès Editors l'Institut Municipal de Cultura, li dedica tot un número, que ha coordinat, en un altre «tomb de batalles», el meu admirat col·lega en aquest «sanguinari ofici» (Pla dixit) de la lletra impresa.

I és que pot aplicar-se a Muntané el que ell diu de Sala-Cornadó, «un home profundament fidel a ell mateix i que mai no ha perdut un minut perseguint l'èxit fàcil». Amb homenots així és molt agradable ser-hi amic.