¿El taüt o la taüt?

Per a la caixa, generalment de fusta, que s'empra per a soterrar una persona, els valencians tenim dues denominacions tradicionals: caixa i taüt. La paraula “caixa” és la més generalment usada, la més popular, però la paraula “taüt” no podem considerar-la com un cultisme perquè també és coneguda per tothom i també s'empra, encara que no tant com caixa. De la mateixa manera, també és coneguda la paraula “taüter”, emprada per a denominar el fuster que fa taüts. Curiosament, aquesta paraula —taüter— no la recull quasi cap diccionari. Afortunadament el Diccionari Català-Valencià-Balear sí que l'arreplega. Cal aclarir que la paraula “taüt”, en valencià, és i ha sigut sempre del gènere femení. Com que a Catalunya usen eixa paraula en masculí, Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana, va introduir la paraula únicament com a masculina. Com que els que fan diccionaris, per regla general, es copien els uns dels altres, la masculinitat exclusiva de taüt apareix en el DIEC, el GDLC, el DVal, el DOPV de l'AVL i molts altres diccionaris. Encara sort que el Diccionari Català-Valencià-Balear diu que la paraula taüt és femenina. En la primera accepció de l'entrada taüt, diu: «f. Caixa de morts (pir-or., or., val., eiv.); cast. ataúd. Leuam don Pero Aonés en una taut a Darocha e metem-lo en Sancta Maria, Jaume I, Cròn. 27. Allí tothom venga plors i jui mentres posaven sa taüt dins sa fossa, Rond. Eiv, 105». I al final de l'entrada trobem la nota explicativa següent: «Gènere: sembla que en algun lloc s'usa taüt com a masculí, i aquest és el gènere que Fabra Dicc. Gen. li atribueix; però tant en els documents antics autèntics com en els pobles valencians i eivissencs on hem sentit usar vulgarment aquest mot, l'hem sentit com a femení, i els seus derivats intensius són taüteta i taütota.»

Tot seguit pose alguns exemples literaris en els quals trobem la paraula taüt en femení (a banda dels que ens aporta el DCVB).

Ací tenim cinc paràgrafs de la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà:

“—Decididament —anava pensant—, la dona és l'ésser informal per excel·lència. Si un home hagués estat tan malalt com sor Magdalena anit, hui estaria dins la taüt. Ara era sor Magdalena qui estrenyia les mans a Begonya. I feia esforços quasi sobrehumans per parlar-li. ¿Què li volia dir?”

“Aquell vespre, però, es sentia entendrit: tota una família de bona fusta, una soca noble de la vella Xàtiva, desapareixia del món dins d'aquella taüt”.

“El metge Ribera, el fill de l'hereua Bellver, ¿tindria el valor d'anar en l'acompanyament? I el tingué. Anava poca gent darrere la taüt: uns pocs veïns vells... I Joan Feliu. La gent s'apilotava als cantons. Ningú no mirava la creu, ni els capellans. Ni la negra caixa”.

“Una forta sacsejada li eriçà tot el cos, com d'un llamp. ¿Serà veritat que només que morim anem a la presència de Déu? Tornà a mirar la taüt, jaç d'aquell grapadet d'ossos i pells de la tia Nadala. Ell l'havia atesa amb tot el seu saber i afecte. Com Emília mereixia”.

“Aquelles martellades li semblaven a donya Maria les que es claven per ajustar la taüt i li feien angúnia; però més angúnia li feien els esclafits, que creia sentir, d'aquelles dues bufetades que el seu fill havia donat a l'alcalde a la sala gran del casino”.

El tortosí Francesc Mestre i Noè en el seu llibre Biografia de D. Josep A. Santigosa i Vestraten escriu: “Sis mesos després, com ja he apuntat mes amunt, una tauteta blanca se n'emportava a sa filleta Visitació”.

En Bolangera de dimonis del castellonenc Àngel Sánchez Gozalbo llegim: “[...] lo balder que vindria el cadàver panxa per amunt i els ais d'admiració que despertaria a la gent la taüt aquella en passar pels carrers”.

En Coses evengudes en la ciutat i regne de València: dietari, 1589-1628 de Pere Joan Porcar, llegim: “I el posaren en una taüt i el soterraren en l'Hospital i no in paterna sepultura en Predicadors [...]”

En els Pergamins del monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona: de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (segles XII-XIV) trobem: “Són enumerades, a continuació, en el testament, altres deixes de Berenguera Ranca que no afecten el monestir de Sant Pau del Camp, llevat de la donació al prior d'una taüt (caixa gran), entre les coses de casa”.

En el darrer exemple, la paraula taüt no significa 'caixa per a col·locar una persona difunta i soterrar-la' sinó 'caixa a on s'alça l'aixovar de la dona que s'acaba de casar', també denominada 'caixa de nóvia'.

La paraula ”taüt” és d'origen àrab i antigament s'usava per a denominar, no únicament les caixes per a soterrar les persones, sinó també altres tipus de caixes.

Tenim els versets populars següents, propis de Vila-real:

—Ding, ding!

— Qui s'ha mort?

— Pere l'Hort.

— Qui l'enterra?

— Pepe Serra.

— Qui pagarà la taüt

— Pepe el Mut.

En documents medievals apareix també en diverses ocasions la variant formal “ataüt”, amb l'article àrab aglutinat. Generalment apareix com a femenina —una ataüt—, però en el Tirant lo Blanc la trobem en masculí.

Joan Coromines estudia àmpliament el vocable “taüt” en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (vol. VIII, pàgs. 356-358).

La paraula “taüt”, en femení, continua ben viva en els parlars valencians. La trobem també en la toponímia. A la Canyada de Biar hi ha el paratge La Taüt. A Casinos hi ha la partida La Taüt. A Banyeres de Mariola hi ha el carrer de la Taüt, situat al centre de la població. En la població de Cullera hi ha una plaça, oficialment anomenada plaça de la Llibertat, però popularment coneguda per tothom com a plaça de la Taüt que és el lloc a on confluïxen els carrers del Mar i del Vall i que té una forma que recorda una taüt. La falla que es planta en eixa plaça s'anomena falla de la Taüt. Són molt corrents, popularment, les denominacions “falla la Taüt” —per pèrdua de la preposició de al caure la “d” intervocàlica— i “falla Taüt”, sense article.

Segons ens va informar Josep Font en un missatge enviat a la llista Migjorn el 31 d'octubre del 2010, a la Vall d'Uixó, fa una trentena d'anys, hi havia una bassa als afores del poble que anomenaven bassa de la Taüt, per la forma que tenia.

Confie que el futur Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeixerà el gènere femení per a la paraula taüt.