Antoni Comas, fill il·lustre

Dimecres de la setmana passada l'Ajuntament de Mataró va convocar els ciutadans sota l'enteixinat de Josep Puig i Cadafalch que corona el sostre del saló de sessions per assistir a l'acte de proclamació del doctor Antoni Comas i Pujol (Mataró, 1931-Barcelona, 1981) com a fill il·lustre de la ciutat. La distinció comporta que l'homenatjat tingui un retrat a l'oli en la galeria de fills igualment considerats il·lustres que l'han precedit. Des d'ara Comas fa companyia precisament a Puig i Cadafalch, entre altres.

L'alcalde Josep Antoni Baron va fer la introducció i tot seguit la glossa de l'homenatjat va quedar a càrrec d'August Bover i Font, catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i deixeble de Comas.

Antoni Comas i Pujol, diguem-ho aviat, va ser, el 1965, el primer a ocupar la càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona –l'única que hi havia a Catalunya– que el règim franquista s'havia avingut a crear després del procés “liberalitzador” del règim iniciat a principi dels seixanta. Abans, no hi havia a la universitat catalana una càtedra de la llengua del país. I més abans, a la República, n'hi havia hagut una, també molt tardana, que havia finalment ocupat Pompeu Fabra. O sigui que podem dir que Antoni Comas va ser el successor del Mestre, del Mestre en majúscula, cosa que per si sola és més honor que cap honor.

Antoni Comas va ser el primer, també, a posar en discussió que el segle XVIII fos de decadència, en termes literaris i culturals. Una constatació que Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar ja havien fet en el pla econòmic i social i que l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche ha demostrat amb els seus estudis recents sobre les restes de Barcelona descobertes sota l'antic mercat del Born. Si reculéssim al segle XVII, Narcís Feliu de la Penya, en el seu Fénix de Cataluña ja havia parlat de la Catalunya renaixent que al XVIII d'alguna manera es consolidaria. Narcís Feliu de la Peña, per cert, tenia arrels mataronines. Tot queda a casa. L'Ajuntament, que és la casa de tots, podria fer Feliu de la Peña fill il·lustre adoptiu.

August Bover i Font va anar repassant la figura d'Antoni Comas: els seus llibres, els seus estudis, la seva personalitat professoral, la seva cèlebre timidesa, fins que al final es va aturar en l'Antoni Comas memorialista, que és la seva faceta més desconeguda. Va fer molt bé d'aturar-s'hi. Resulta que Antoni Comas, un dia que havia de prologar el llibre d'un historiador local sobre indianos maresmencs, es va despenjar amb uns apunts autobiogràfics que res tenien a veure amb el llibre que en teoria introduïa ni amb el seu autor. Aquests apunts que parlen de la seva família i de la seva infantesa a Mataró els va continuar després en el pròleg d'un altre llibre. Tots dos pròlegs es poden llegir, aplegats, en una publicació d'homenatge a Comas que la Universitat de Barcelona va publicar amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el 2006. Hi despunta el Comas gran escriptor. No ho diem nosaltres. Vegin el comentari de Martí de Riquer, amb qui Comas havia col·laborat: “La gran bondat d'Antoni Comas, el seu cor net i generós, la seva ferma fe de creient i fins i tot la seva tan característica timidesa apareixen diàfanament en aquestes notes tan ben escrites on rememora la seva vida de minyó”.

Dolors Lamarca, vídua d'Antoni Comas i actual directora de la Biblioteca de Catalunya, va llegir textos igualment elogiosos cap a ell d'Espriu, Pla, Joan Fuster o Terri i ens va recordar que aquell dia, 23 de març del 2011, feia exactament trenta anys que Antoni Comas, que només en tenia cinquanta, havia mort de manera sobtada.