Diuen que el conte no ven

D'acord que anem de gent seriosa, que no està per cuentos, però no cal que passem del conte literari. Si l'ignorem ens perdrem uns concentrats d'intel·ligència narrativa i unes quantes històries que en poca estona ens poden dur molt enllà. És cert que cada dia hi ha més cercles de lectors (sobretot internautes) convençuts de les seves excel·lències, però el conte continua lluny de la normalitat editorial. La prova és que si un autor busca editor amb una novel·la a una mà i un recull a l'altra, sap que se li quedarà la novel·la (no fos que amagués un nou fenomen) i que, dels contes, ja en parlaran més endavant. El conte no ven, se sentirà dir.

Però aquesta és una veritat que de tant en tant queda desmentida quan el contista supervendes de torn treu novetat, amb tota l'orquestra mediàtica i l'entronització com a personatge. Cada època té els seus contistes, i ara és la de Monzó, Pàmies i Moliner, amb mèrits ben demostrats, que esgoten edicions en poques setmanes. Més enllà, el desert. El conte continua ostentant l'etiqueta de no comercial, i els contistes vocacionals (o els que l'utilitzen com a laboratori de la novel·la) han de conformar-se amb la difusió en xarxa o en publicacions molt restringides (aquí cal destacar la bona feina de webs com Relatsencatalà o revistes com la valenciana La Lluna en un Cove, entre d'altres), o anar fent currículum a la loteria dels premis de narrativa, que funcionen més com un test de superació personal que com un accés al públic. Tot, a l'espera d'aconseguir un premi a tot un recull, publicable en una editorial de difusió normal, que és quan l'autor comença a guanyar quotes d'existència.

Ara mateix tenim a l'abast tres llibres de contes que acaben de saltar el llistó de l'anonimat gràcies als premis. El de més prestigi continua sent el Mercè Rodoreda, hereu de l'històric Víctor Català, la millor plataforma per a un contista, que en la darrera edició ha descobert una narradora inèdita, saludada per tothom com una veu personal i prometedora. Em refereixo a Alba Dedeu (Granollers, 1984), que a Gats al parc aplega set relats (més que contes) que acrediten una sorprenent maduresa, no tan sols per la tensió amb què manté les situacions mínimes que explora, gràcies al focus posat en el detall, sinó també per algunes frases pròpies d'algú amb més experiència vital de la que se li podria suposar. Són obedients al patró històries sense història, i fascinaran els partidaris de la immersió en universos interiors de persones corrents, però amb molta capacitat de suggerir-nos matisos que ens afecten.

Clara Soley (Sabadell, 1967) ha publicat el recull Enemigues de l'ànima amb l'aval del Ciutat de Badalona (amb el mèrit d'imposar-se en un premi obert a les novel·les). Són vint-i-una històries més properes a la concepció habitual del conte, d'extensió breu i amb l'accent en un desenllaç poc o molt sorprenent. Soley no és una debutant, ja que el 2001 va publicar el recull El vestit d'Emilie Flöge, però ara el premi li permetrà sumar els lectors que es mereix per la varietat de temes que tracta, la sensibilitat i la perspicàcia narrativa que posa en marxa.

Un altre cas molt digne d'atenció és el narrador Ramon Pardina (Barcelona, 1977), que ara treu L'home més feliç del món, premi Recull de narració Joaquim Ruyra (el mateix que va descobrir Carme Riera amb el seu famós Te deix, amor, la mar com a penyora), amb una col·lecció de nou històries de signe ben diferent. Els sibarites del gènere hi podran trobar ressonàncies de Pere Calders, Robert Coover i Quim Monzó, però assimilades per una veu cada vegada més perfilada i personal. Amb Ramon Pardina tenim un bon exemple del militant del conte que el va perfeccionant amb la paciència d'un orfebre, sempre fidel a idèntics propòsits estilístics: mostrar la perplexitat d'individu modern davant dels absurds de l'existència quotidiana. Aquesta labor de formiga ja ha tingut previs reconeixements amb el premi Miquel Àngel Riera 2005, per La novel·la que no he escrit mai, i amb el Premi Joan Santamaria 2007, per El jugador de futbolí que volia córrer la banda.

Són tres maneres d'abordar el conte que donen fe de la diversitat de registres assumits per la literatura catalana i que l'enriqueixen sense complexos. Hem d'agrair als premis que hagin pogut sortir del calaix, i només hem de lamentar que tants altres contistes s'hagin de continuar sentint: “Escrius molt bé. Potser si em portes una novel·la...”.