El somriure del ‘swing'

El primer gran salt de la història el va fer l'any 1927 Charles Lindberg, el pilot que va volar tot sol de Nova York a París en la seva avioneta d'un sol motor. Aquells mateixos dies prenia forma un ball igualment intrèpid i aeri que, responent a la notorietat de l'aviador, va autoanomenar-se lindyhop, alhora que s'estenia en el mateix recorregut que el seu padrí, dels EUA a Europa. Mig segle després, quan aquesta història havia quedat pràcticament oblidada, es repeteix el viatge. Aquest cop, les línies aèries que Lindberg havia ajudat a construir van permetre que uns suecs cinèfils curiosos volessin fins a Nova York per buscar les llegendes que encara quedessin amb esma d'ensenyar-los alguns dels seus passos. Així van aconseguir establir trobades anuals com ara el Herräng Dance Camp, que es posa en marxa cada estiu des de l'any 82 i que ha estat el germen de la revifada del swing a Europa. Aquí va arribar una mica més tard, però amb una força sorprenent que val la pena d'explicar.

Un dels mestres americans més importants que exemplifiquen la història del swing va ser Frankie Manning. Convertit en un humil empleat de correus després que la Segona Guerra Mundial buidés les sales de ball amb l'allistament de bona part dels ballarins, i que el rock –i més tard les discques–s'apropiés del cor i dels peus dels joves, va morir fa dos anys havent recuperat la glòria que mereixia i llegant centenars de passos i formes, ja per sempre més vives, a través de les pel·lícules en què va participar, com la míticaHellzapoppin, i en els deixebles dels seus deixebles, que es diverteixen ballant a la glorieta de la Ciutadella, al local de Swingmaniacs, a la plaça de la Virreina i en qualsevol altre esdeveniment dels que, gairebé cada dia, apareixen en el calendari de l'associació BCN Swing.

Des d'un principi, el lindyhop ha tingut tres branques diferenciades; com a ball social, obert; com a competició, amb filigranes a terra i a l'aire, i que en l'inici es va acompanyar d'apostes, ja fos una baralla de galls, i com a actuació escènica, amb formacions reconegudes com ara els Harlem Cangaroos, sorgits al mític Savoy, que atreien gent de tota la ciutat i alguns turistes. Va ser en aquestes sales que els blancs van acostar-se per primer cop a admirar el ritme i aquell balanceig exagerat dels negres, mentre aquests es reivindicaven vestits de vint-i-un botó. El mateix Malcom X, abans d'entrar en política, va ser un lindyhoper entregat i en les seves memòries explica la força d'aquest ball enèrgic per reafirmar uns valors de llibertat durant les depressions econòmiques i socials que assotaven el seu poble.

Aquí i ara som lluny d'aquelles reivindicacions concretes i la majoria dels nostres ballarins només entenen alguna paraula solta de les cançons mentre ballen. Donada la facilitat per fer l'estruç i les ganes de diversió costi el que costi, a casa nostra el lindyhop ha adoptat un caire especialment alegre i feliç, però qui sap si esperonat, inconscientment, per la depressió actual! Sigui com sigui, els balls en espais públics promoguts per Lluís Vila a final dels 90, arran de la seva experiència americana, van significar l'inici del lindyhop a l'Estat i van ser l'espurna que encendria l'ambient i encomanaria la seva bogeria a més i més gent. No en va abunden els termes descabellats dins d'aquest món: maníacs, inferns explosius i freaks remeten al moviment endimoniat de cames i braços, girs i salts, com si els ballarins s'haguessin tornat bojos de tant ritme.

I al costat dels aficionats, sorgeixen les escoles: n'hi ha més d'una dotzena que ofereixen classes regulars a Barcelona. Una d'aquestes té un programa setmanal a Ràdio Sants, consultable via podcast, amb una quantitat ingent d'informació sobre l'estil, on col·labora la ballarina txeca Jana Grulichová. Arribada fa quatre anys, Grulichová va quedar parada del swing que hi havia a la ciutat, més que en cap altre lloc d'Europa, i que no ha parat de créixer des d'aleshores –un concurs europeu celebrat fa pocs mesos a Barcelona va reunir prop de 600 participants!–, com a la resta del món, on també està de moda. Però a diferència d'altres ciutats com ara París i Londres –on hi ha menys iniciats però la competitivitat entre els ballarins fa que siguin d'un nivell general tècnic més elevat, i que es vesteixin seguint patrons estrictes dels anys trenta–, el swing que es balla aquí té un tarannà molt local. I per això és més amateur, desenfadat, obert al carrer, ballat en places o locals públics, i alegre, molt alegre.Costa molt de trobar algú sense un somriure d'orella a orella mentre balla el lindyhop. Segurament si es pensés en els seus orígens socials seria una altra cosa. O potser aquest serà el nostre ball alegre per als temps difícils.