Geni ignorat

Al pòdium de l'arquitectura modernista catalana li falta un quart graó, i no necessàriament el més baix. Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i... Enric Sagnier i Villavecchia? Sí, és ell, el menys conegut i reconegut de tots, tot i que, paradoxalment, va ser l'arquitecte més prolífic de la Barcelona de final del segle XIX i principi del XX (va crear mig miler llarg d'edificis) i, més incomprensible encara, és l'arquitecte amb més obres recollides al Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona aprovat el 2000 (59 edificis). Sagnier va ser l'arquitecte més llorejat en la frenètica Belle Époque que va entronitzar l'estil de vida burgès i que va modernitzar la capital catalana, però amb el pas del temps es va convertir en un dels genis més menystinguts. Potser perquè no era catalanista? Potser perquè va ser, de tots, el que va desplegar l'arquitectura modernista més eclèctica, és a dir, menys pura? Potser sí, per tot plegat.

Sigui com sigui, i alliberat en part d'aquestes connotacions negatives, Sagnier (1858-1931) és avui un arquitecte per redescobrir i gaudir sense prejudicis. A molts els sorprendria saber que han passat per davant d'alguns dels seus edificis més espectaculars milers de vegades. A les cruïlles Balmes-Diagonal i Diagonal-passeig de Gràcia n'hi ha un munt, per no dir pertot l'Eixample, i Déu n'hi do a Sarrià, tot i que a la part alta és on més –per llamineria especulativa– s'han enderrocat els seus imponents xalets.

Redescobrir Sagnier és una aventura de coneixement que proposa Caixafòrum amb l'exposició La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental, que després de l'estrena a Tarragona, on també hi ha el seu segell arquitectònic, s'ha obert ara a Barcelona. La mostra, de petit format però farcida de conceptes i materials (i ben difícils de reunir perquè no s'ha conservat el seu arxiu), ressegueix la seva vida i obra, vinculades de ple a les grans famílies adinerades de Barcelona (els Arnús, els Juncadella, els Garriga Nogués, els Bertrand, els Godó, els Sert...), que el van escollir com el seu arquitecte preferit.

El recorregut expositiu, que ha anat a cura dels comissaris Julià Guillamon i Santi Barjau, irradia la seva tesi tot invocant alguns dels edificis més singulars de Sagnier: alguns desapareguts, com el Club Marítim, l'hotel Colon i la casa Juncadella, i d'altres encara erigits, per sort, en icones i símbols de l'arquitectura barcelonina, com el temple expiatori del Tibidabo (que va acabar el seu fill Josep Maria, també arquitecte), el Palau de Justícia (una de les seves primeres obres) i el xalet del Pinar (un prodigi de complicitats amb les arts decoratives).