El geni incomprès

Li he demanat a Arnau Puig fer un passeig junts per la Fundació Antoni Tàpies. Hem quedat dimecres al migdia, el segon i últim dia de jornada de portes obertes en senyal de dol per la mort de l'artista, dilluns, un dilluns molt fred. Ens trobem a la porta d'entrada de l'antiga editorial Montaner i Simon, la seu de la fundació. Hi ha una gentada de por. Gent molt jove, famílies amb nens, parelles d'avis. Ni rastre de turistes. Últim supervivent del moviment Dau al Set i amic íntim d'Antoni Tàpies, el filòsof i crític d'art Arnau Puig és un home d'una afabilitat entendridora.

“Però quanta gent! M'he quedat parat. Aquesta fundació semblava un mausoleu, feia por entrar-hi. ‘Pagar per no entendre res!? I què més?', pensava la gent i passaven de llarg. Però, fixa't tu el que passa avui aquí...”

Potser Tàpies s'ha convertit, després de la seva mort, en l'artista del poble. “Era molt tibat i distant. No era fàcil accedir-hi. Quan el partit comunista xinès va proclamar que calia baixar l'art al poble, ‘És el poble el que ha de pujar!', va dir Tàpies.”

Les famílies Puig i Tàpies són amigues de tota la vida. Es veien amb regularitat. Fa quatre mesos va parlar per última vegada amb Tàpies, a casa seva. El va veure molt aixafat. Hi veia i hi sentia molt malament. L'últim any l'artista va perdre molta força vital. Què li va dir aquell dia? “El que li he dit sempre: ‘Tàpies, ets collonut!' Discutíem molt, però ara ja no. Ell havia perdut agilitat. ‘El que tu diguis que hi ha a la meva obra és el que hi ha', em deia.”

Tàpies era un home amb un caràcter dominant, però patia. Ha mort en pau? “Sí, n'estic segur. Estava molt orgullós i convençut de la seva obra, però se sentia un incomprès, més enllà d'una petit elit de persones.” Veure tantíssima gent a la seva fundació, diu, el deixaria sense respiració. “Això d'avui el xocaria. I tant!”

Signarà el llibre de condol? “Si he de fer cua, no.” Doncs mirem les obres. Cinc obres que s'han instal·lat expressament pel dol. Avui diumenge serà l'últim dia que es podran veure. No hi ha jornada de portes obertes, però el preu de l'entrada és simbòlic: 3 euros. Comencem amb Pantalons sobre bastidor, la més antiga de totes, del 1971. “Això és art povera pur i dur”, exclama. Un visitant, l'Antoni, de 81 anys, s'afegeix al nostre passeig i ens etziba: “Què vol dir aquest quadre?” I ell mateix troba la resposta: “A mi els quadres m'impressionen o no m'impressionen. I aquest d'aquí m'impressiona, sí. Em fa pensar en la gent morta a la cuneta per Franco.” Genial, li diu Puig. L'Antoni ens confessa que té molts llibres de Tàpies. Sap qui és Arnau Puig? “No, jo coneixia en Tharrats, perquè anava a Cadaqués. A en Tàpies no el vaig veure mai a Cadaqués.” És que no hi anava.

Ens acomiadem de l'Antoni, però abans de passar al següent quadre la Rosa, una dona que volta els 50, demana un autògraf a Puig. “Vostè és un històric!” Puig somriu.

Ens aturem a Concert, una obra de gran format del 1985. “És pura teoria del suport”, és a dir, allò que tots els suports són vàlids en l'art contemporani, en aquest cas diaris. “Aquí Tàpies ja sap el que fa.” I abans no? “Dona, ell era un instintiu, un gestual. I no està mai segur de res.”

Llibre mur (1990) és una altra peça impressionant. Et deixa sense alè. “Me'l miro com quan et trobes una porta vella d'una casa abandonada. Penso, ostres, aquí hi ha hagut molta vida.” La influència oriental, com a Concert, és molt fàcil de reconèixer. I, a força de mirar-lo, Puig hi acaba trobant la clau que obre el seu misteri. “Aquí Tàpies el que ens diu és que als llibres comença a no haver-hi coneixement.”

“Perdona, t'he dit que Tàpies ha mort satisfet. Sí, però també pessimista.”

Recorda quan es van conèixer? El novembre del 1946. Brossa, Ponç i Puig ja s'ho havien muntat amb la revista Algol i Cuixart i Tàpies, cosins, els van anar a veure. Quina és la primera imatge que té de Tàpies? “Em va semblar un xicot molt preocupat. Però hi va haver bon feeling des de bon començament.” Més tard, Cirlot es posaria gelós de la relació que tenien ells dos. “Sembleu amants!”, li recriminava. Puig se sentia molt més a gust amb Tàpies que no pas amb Brossa. Per una senzilla raó: “Brossa, i també una mica Ponç, anava molt brut. Tàpies i Cuixart, impecables.”

Ens ve a saludar la directora de la fundació, Laurence Rassel. “Com està la Teresa [Teresa Barba, la vídua de Tàpies]?” “Serena. Dilluns a la nit era ella la que em consolava a mi.” “És que la Teresa és de pedra picada!”

“Perdona, abans t'he dit que últimament ja no discutia amb Tàpies. Ara que veig el seu art, aquí, penso que és clar que continuaré discutint amb ell, a través de les seves obres. Són éssers vius!”

Seguim, tot i que ens interromp un moment de res Eduard Carbonell, exdirector del MNAC, molt seriós, tot i que amb Puig s'abracen molt fort. Ens rep Llinda (1975). Una pissarra? “Com l'Això no és una pipa, de Magritte, doncs això tampoc no és una pissarra. Però podria ser-ho!” A veure... “El que no és és el que sembla que és, o pot ser-ho.”

I acabem amb una obra magistral, molt estimada per la família Tàpies. Es diu Terrós (1984) i invoca la mort de l'artista. “Per mi no ho és pas, un crani això. Per mi això és natura i a la natura tot és vida.”

Puig està preocupat perquè, des de la seva reobertura, a la Fundació Tàpies s'han anat retirant les obres més catalanistes de l'artista. En la primera presentació era descarat. Que ja no n'era, de catalanista, l'últim Tàpies? “És clar que n'era! Era una de les seves fibres de l'existir! Sentia la terra, potser últimament en un sentit més metafísic.” Doncs és per preocupar-se'n. “A vegades, els deixebles desmunten els mestres.” Telefonades subtils, diu Puig.

Té algun altre temor? “Alerta que no ens facin ara un Tàpies esotèric.” Buf, només de pensar-hi. Ens acomiadem, però cal una sentència definitiva. Amb l'obra de Tàpies, Puig recomana fer-hi una immersió a la valenta. I deixar-se portar per uns enigmes que, no en dubtin, són dins l'obra per molt impenetrables que semblin. “Tàpies era així: el que vull que hi hagi ja hi és, però no vull que es vegi. Perquè és meu.” I punt.