cultura

El planter del teatre

Bona part dels nens que intervenen en les produccions professionals, més tard es converteixen en actors habituals als escenaris, al cinema i a la televisió

El TNC busca els actors a agències i a escoles de teatre infantils, sabedors de la disciplina teatral

Va debu­tar a Pedra de tar­tera. Ara sap que
vol ser actriu. Agra­eix haver cone­gut actors que l'han aju­dat i li han fet veure les pos­si­bles difi­cul­tats de la car­rera.


Debuta el 2009, amb Nao Albet i Mar­cel Borràs. Hi torna el 2011 a Hamle.t.3 (a la foto). “Seré actor o entraré a Gran Her­mano per gua­nyar-me
la vida”, diu pro­vo­ca­dor.


Va debu­tar als 14 anys amb el musi­cal A little night music que diri­gia el seu pare, Mario Gas. Reco­neix que la família de dues gene­ra­ci­ons d'artis­tes “hi té tot a veure”. Alterna Madrid (on viu) amb Bar­ce­lona. A la foto, a El comte Arnau, del TNC.


Deia Alfred Hitch­cock que temia tre­ba­llar amb ani­mals i amb nens. La natu­ra­li­tat i la fres­cor no són ami­gues de la meca­nit­zació de movi­ments. En tea­tre, gene­ral­ment, en els repar­ti­ments s'evi­ten els papers de menors, o s'intenta que els inter­preti algun adult amb veu aflau­tada. Tot i així, són molts els nens que havent pro­vat el tea­tre pro­fes­si­o­nal com si fos un joc, aca­ben sent actors en potència. És el plan­ter d'ena­mo­rats del tea­tre.

No és el mateix gra­var una seqüència un cap de set­mana, que fer tem­po­rada cada nit. Per això la legis­lació és molt rigo­rosa i exi­geix que els papers dels menors de 16 anys es repar­tei­xin entre tres nens, cosa que mul­ti­plica difi­cul­tats. Cal que les famílies esti­guin molt cons­ci­en­ci­a­des i, pot­ser per això, es pro­di­guen les apa­ri­ci­ons de fills d'actors i direc­tors en repar­ti­ments. Evi­dent­ment, tot­hom té clar que només és pos­si­ble el tea­tre quan no suposa un obs­ta­cle per als estu­dis.

La direc­tora de Pedra de tar­tera, Lur­des Barba, va pen­sar en la seva néta Marta Vidal, nas­cuda el 2001. També es va sumar
a la troupe la veïna i ami-
ga fami­liar Júlia Pedra (2000). Totes dues tenen un gran record d'aquesta experiència. La Júlia pen­sava ser artista, ara parla de ser actriu. La Marta, en canvi, pensa que pot ser actriu o mes­tra. Les dues ami­gues es van veure un cop des del públic. La Marta recorda que va ser en una funció a Tremp. La Júlia comenta que la va sor­pren­dre perquè “fèiem el mateix però de manera dife­rent”. I sí, ja els havien comen­tat els actors que sabien de les dife­rents mane­res de fer i que ells s'hi adap­ta­ven. La Júlia, de fet, es va tro­bar com la seva ger­mana petita, dient les rèpli­ques de la Marta (el seu paper) a pla­tea. Com diu la mare de la Júlia, Elo San­tos, l'afició de la Júlia va con­di­ci­o­nar l'agenda de tota la família, quan hi havia bolos. Però tots hi han anat con­tents. “A vega­des ens ha supo­sat més des­pe­ses que bene­fi­cis”, adver­teix. Con­viure de prop amb actors els ha fet veure les difi­cul­tats del dia a dia d'aquest art.

L'actriu Marta Marco (Bada­lona, 1976) recorda que en els seus ini­cis no hi havia com­petència entre els com­panys de pro­moció de l'Ins­ti­tut del Tea­tre. Tot i que ella és filla de l'actor Lluís Marco, no va debu­tar fins als 19 anys, ja estu­di­ant tea­tre, en unes fun­ci­ons de com­me­dia dell'arte al Mer­cat de les Flors. El seu debut és el de Fas­hion Fee­ling Music, l'any 2000, al Lliure. Admet que hi ha molta gent que és bona, i molts són els que es que­den pel camí. Se sorprèn quan joves li pre­gun­ten com ho han de fer per sor­tir a la tele. Ells, a la seva edat, no ana­ven tan estres­sats. Recorda que tota la pro­moció es va voler pre­sen­tar al càsting de La ver­bena de la Paloma (1997) de Bieito, “tant els que can­ta­ven com els que ho intentàvem”, riu. Efec­ti­va­ment, la pro­moció de Marco coin­ci­deix amb l'explosió de les sèries de tele­visió, cosa que els ha cata­pul­tat en la popu­la­ri­tat. Són actors com ara Julio Man­ri­que, Clara Segura i Helena For­tuny; ara, que l'actriu jove que es va fer lloc a l'escena a través de Poble­nou va ser Gemma Brió. Marco, fa poc, ha recu­pe­rat com­pli­ci­tat amb Clara Segura arran de L'espera, un preciós tre­ball que viatja de la comèdia al dolor magis­tral­ment.

Jaume Ulled, nas­cut el 1979, va arren­car amb un fami­liar al TNC: Les aven­tu­res d'en Mas­sa­gran (2005). Es va fer veure al cos­tat del direc­tor Josep Maria Pou a Els nois d'història, una obra en què es va donar l'opor­tu­ni­tat a molts joves sor­tits de l'Ins­ti­tut del Tea­tre. Després repe­ti­ria amb Su seguro ser­vi­dor, Orson Welles (Grec, 2008). Ulled no té cap ante­ce­dent artístic fami­liar. La vocació li va venir arran del docu­drama de La granja, que es feia abans de La vida en un xip, a TV3. Els pares encara ara lamen­ten els incon­ve­ni­ents de la ines­ta­bi­li­tat d'aquesta pro­fessió. Ara es plan­teja pre­pa­rar una peça ell mateix, estal­viar-se l'espera de la tru­cada al mòbil per a una nova feina.

Shang Ye, nas­cuda el 1991, i que va arri­bar a Bar­ce­lona als 14 anys, ha debu­tat fa pocs mesos amb La monja enter­rada en vida, ben acom­bo­iada per Mar­cel Borràs i Nao Albet. I per Jordi Figue­ras, veí de Sants que sabia que ella havia fet publi­ci­tat. Els direc­tors bus­ca­ven una noia ori­en­tal. Ella s'ho ha pas­sat molt bé. I ho té clar: “M'agrada actuar”, indis­tin­ta­ment si és per a tea­tre o per a tele­visió. A l'obra, ella es defensa amb claus d'arts mar­ci­als davant d'uns des­co­ne­guts. Una estratègia per tras­lla­dar aquesta peça de grand guig­nol del segle XIX al manga i el Bola de drac d'aquest segle XXI. En sap? No, “són còpia d'una core­o­gra­fia que vam tro­bar a You­tube”.

El coor­di­na­dor artístic del TNC, Ignasi Cam­pro­don, ha seguit de prop totes les incor­po­ra­ci­ons de la cana­lla en els repar­ti­ments del tea­tre públic de Les Glòries. Hi ha molta pre­venció per asse­gu­rar-se que no hi hagi cap ombra d'explo­tació labo­ral infan­til per part dels fami­li­ars, que són els que cobren el sou dels menors de 16 anys. Al TNC recor­ren a un coach específic, un equip que els acull, els entrena i els cuida seguint les indi­ca­ci­ons de direcció. Són gent que són mes­tres de tea­tre i també pares, cosa que garan­teix un tracte pro­per i mesu­rat amb l'edat de cada actor: “Fan de pares d'actors, no de can­gurs”, exem­pli­fica Cam­pro­don.

Per bus­car els can­di­dats, recor­ren a les agències de càsting i també a les esco­les de tea­tre infan­til, que és on tro­ben els actors amb més conei­xe­ment de la dis­ci­plina necessària per a assa­jos i fun­ci­ons. Els repar­ti­ments dobles impli­quen que alguns joves actors se'n sur­tin millor que els altres (“tenen més talent”): es tracta de pro­te­gir-los tots.

Vida fora de l'escena

No tots els que han dis­fru­tat de petits en un paper deci­dei­xen con­ti­nuar. Un exem­ple típic d'això és el de David Bosch, nas­cut el 1986 i fill de Gil­bert Bosch, ànima de Grappa Tea­tre. David va com­par­tir escena amb Ber­nat Quin­tana a El crip­to­grama. Abans ja havia tre­ba­llat amb Grappa, “va ser una experiència molt grata”, i havia debu­tat també en tele­visió. Tot i així, ara està estu­di­ant el doc­to­rat en geofísica i no des­carta tor­nar a escena.


Debuta a Plas­ti­lina, el 2009. Ara com­par­teix esce­nari amb Josep Maria Pou i Roser Camí
a Celo­bert. Res­pon a l'entre­vis­ta­als came­ri­nos men­tre
espera la nova­sor­tida a escena.

Bernat Quintana (Esplugues, 1985)

“Abans era més inconscient, ara pateixo”

El 1995 ja actuava al Teatre del Sol de Sabadell, interpretava L'home, la bèstia i la virtut. Era un joc que va continuar el 1999 a El criptograma, al TNC. Dels 12 als 18 va treballar molt, però després va decidir parar i provar coses noves: Va començar filosofia. Va ser als 21, que va reprendre la carrera. Accedeix a l'Institut del Teatre. Torna a escena amb la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, de Pau Miró, el 2008. També Manuel Dueso és un director que l'ha iniciat: el va triar perquè fes de nen a J.R.S. (2003), una complicada història sobre l'abús a menors, i a Dublin Carol (2008). Recorda: ”Quan era més petit era més inconscient, tot i que sempre m'hi implicava; ara pateixo més. No hauria de ser, caldria que pogués conservar aquella vessant de joc” del principi. Aquests mesos fa de galant al Cyrano que planteja Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya.

Nao Albet (Barcelona, 1990)

“Vull estar en el ‘show business' però no sé si d'actor o què”

Va debutar, amb 10 anys, en el Full Monty de Mario Gas. Tot va ser perquè el fill del director (Orestes Gas) l'havia vist fent el pallasso pel poble. Després va venir Rigola (arrenca amb Juli Cèsar, el 2002, i després amb Santa Joana dels escorxadors, 2004), Rodrigo García, Bieito (Tirant lo Blanc, 2007), Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005)... Coneix Marcel Borràs i engeguen, sense gairebé ni plantejar-s'ho, una carrera de directors i dramaturgs. Ja han fet cinc títols (el darrer, La monja enterrada en vida, 2012). També és actor ara a L'habitació blava, al Romea, en una adaptació de David Selvas. No té clar si seguirà d'actor o quin paper, sigui en arts en viu o a través d'una càmera: “Vull estar en el show business.” Això ho té molt clar.

La Generalitat vetlla pels menors

La direcció general de Relacions Laborals del Departament de Treball vetlla pel menor que participa en un espectacle professional. El contracte, que ell no pot signar, el signen els pares. Els estudis, la possible afectació psicològica i el descans són elements clau per rebre el vistiplau de Treball. Samuel Rubin recorda que a Hamle.t.3, dos dies abans de l'estrena, Treball va provar de retirar el seu personatge. Tot era perquè Albet i Borràs interpretaven una escena sexual de dos avis en un por-
xo. Va ser necessària la intervenció dels pares per desbloquejar l'atzucac, es lamenta. Actors, directors i família procuren que la canalla disfruti de l'experiència, com
si fos un joc. Sense pressió.

Carlota Olcina (Sabadell, 1983)

“Va ser una intuïció que es va anar corroborant”

Va debutar amb 13 anys a Els Pastorets Superestel del Regina. El seu primer gran paper va ser al TNC, a Bernardeta xoc. Tenia justos 16 anys. Quan actuava se sentia feliç. Per això volia repetir, aquella “intuïció es va anar corroborant”. A més de la sort, considera que hi ha molts factors que intervenen a l'hora de guanyar-se la confiança dels productors. Una de notable és “el treball de cada dia”. Sigui a l'escenari o per a la televisió. Tot i que s'ha fet molt popular a escala estatal treballant en la sèrie Amar en tiempos revueltos, no ha deixat el teatre i ha participat en altres produccions al TNC (Panorama des del pont, 2006), a més de debutar en el primer treball de Factoria Escènica Internacional de Carme Portaceli a la Nau Ivanow (L'agressor, 2006). Darrerament ha estat protagonista a Julieta & Romeo, una adaptació del clàssic de Shakespeare de Marc Martínez, i també va entrar en la gira de La nostra classe (2011). Ha acabat el batxillerat i prou. No descarta estudiar, més endavant, antropologia o filosofia, “més per gust personal que per dedicar-m'hi”, assegura.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.