arxius
La investigació gironina s'acomiada de la seva arxivera
La directora de l'Arxiu Històric de Girona, Montserrat Hosta, va morir dijous a la nit d'un càncer, als 59 anys, i deixa un buit inesperat entre els companys de professió
Els arxius gironins es van despertar ahir commocionats amb la notícia de la mort, dijous a la nit, de la directora de l'Arxiu Històric, Montserrat Hosta Rebés, d'un càncer fulminant que li havien diagnosticat feia pocs mesos. Amb 59 anys i a punt de ser àvia, com recordava Narcís Figueras, director del Patronat Eiximenis, Montserrat Hosta s'havia guanyat l'afecte i la gratitud de tots els investigadors que en el curs de les seves recerques havien hagut de consultar algun dels documents de l'Arxiu Històric, no només per la seva diligència i disponibilitat, sinó sobretot per la seva discreta amabilitat, propera però mai vigilant. La discreció ha estat, de fet, una de les seves qualitats més evidents i per força menys vistoses, però ha fet el seu efecte entre tots els que la van conèixer i tractar de prop o de lluny, que ahir no deixaven de lloar la seva eficient voluntat de servei exercida amb una total indiferència per la notorietat. Hi feia referència l'anterior director de l'Arxiu Històric, Josep Matas, al costat del qual Montserrat Hosta va treballar fins que ella mateixa va succeir-lo en el càrrec, l'any 2003, quan subratllava la seva humilitat al costat del rigor i la professionalitat, i també els seus mateixos companys de feina, que recordaven les delicioses plates de pastissos elaborats per ella mateixa que no s'oblidava mai de portar a l'Arxiu cada 27 d'abril per celebrar amb ells el seu sant.
Germana de la directora del Patronat Call de Girona, Assumpció Hosta, cunyada del polític Joan Olóriz i mare de dos fills, Montserrat Hosta formava part d'aquella generació de joves estudiants d'esquerra que a principis dels setanta es reunien en un pis del carrer Muntanya, un grup del qual va perviure l'amistat amb Sebastià Salellas, Anna Maria Birulés, Antoni Puigverd, Quima Massegur, Anna Pagans, Manel Serra, Xavier Corominas o Jaume Curbet, amb qui va estar casada. Molts d'ells, com ella mateixa, van ser simpatitzants un moment o altre del PSC, l'agrupació gironina del qual va sumar-se ahir en un comunicat al condol per la seva mort. Tot i l'escàs afany de protagonisme, se li deuen alguns projectes rellevants, com ara la recuperació dels fragments hebreus dels llibres de notaria, o l'impuls a la difusió del treball dels arxius per mitjà d'exposicions com ara Els ninots de l'escrivà o 1956, l'any de la fred. Formava part dels Serveis Didàctics de la Xarxa d'Arxius Comarcals del Departament de Cultura i d'Arxivers sense Fronteres, i havia participat en l'elaboració del projecte del nou edifici de l'Arxiu.
LA DATA
‘In memoriam'
Josep Matas /Treballen a l'administració. Són diligents i molt professionals, ofereixen un bon servei al ciutadà i volen i aconsegueixen millorar el món. Montserrat Hosta era d'aquestes persones. Haver treballat amb ella em permet dir que l'apassionava la seva feina per molts motius, però sobretot perquè li permetia servir a la societat, millorar-la. Persona idealista i de conviccions, treballava combinant a parts iguals el rigor, l'eficàcia, la humilitat i la voluntat de servei. És un luxe tenir funcionaris com la Montse. Sempre autoexigent, va treballar intensament en la salvaguarda de molts fons d'arxiu que estaven en perill; va ser determinant en la informatització de l'Arxiu i decisiva en la seva obertura a la societat. Era un privilegi treballar amb ella, eficient i amable, i la mirada franca i brillant, els ulls plens de la llum que buscava a les muntanyes, la seva passió, més amunt, on l'aire és net, més enlaire, com els seus ideals, allà dalt, on l'herba del prat és sempre verda, on finalment seguirà caminant, ja en pau.
En la mort de Montse Hosta
Narcís Figueras CapdevilaDes del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona, que aplega el col·lectiu d'investigadors i els centres i instituts d'estudis de la regió de Girona, volem expressar el nostre sentiment i la nostra tristesa per la desaparició de Montse Hosta a causa de la greu malaltia que se li va declarar fa pocs mesos. Com a directora de l'Arxiu Històric de Girona, havia tingut contacte amb un gran nombre d'investigadors que s'adreçaven a aquella institució en el decurs de les seves recerques, i sempre oferia un tracte ple de professionalitat i d'amabilitat. Entre molts altres aspectes, va impulsar la publicació del butlletí de l'Arxiu, imprès i digital; va promoure i acollir exposicions i actes, tant propis com d'altres entitats, i va mantenir un contacte molt proper amb el col·lectiu investigador. La recerca té una de les potes bàsiques en l'accés adequat als fons documentals i, sovint, en el servei i la perícia de les persones que n'estan al càrrec i que els coneixen amb detall. Montse Hosta ha fet una aportació destacada des del seu lloc de treball i de responsabilitat a la recerca sobre les terres gironines que a hores d'ara tothom valora i que res no feia pensar que no hagués de continuar. Com a representant que fou del Departament de Cultura al nostre Patronat, sempre hi va aportar les seves idees i la seva actitud participativa, i un interès i una disponibilitat que li agraïm de cor. A més, la seva passió per l'excursionisme i la relació intensa amb algunes de les entitats adscrites al Patronat, com ara l'Associació d'Història Rural, la van portar a participar activament en sortides, excursions o visites, i a tenir una implicació més enllà de la seva professió. El col·lectiu d'arxivers de les comarques gironines, els seus col·laboradors habituals i la gent més propera podran fer valoracions més afinades de molts aspectes de la seva personalitat. Però a tots ens entristeix avui igual aquesta desaparició, el seu caràcter tan ràpid i les circumstàncies familiars que s'hi afegeixen (el naixement imminent d'un seu nét). Ens sentim ben a prop de la família en aquests moments tan dolorosos. Reposi en pau Montse Hosta.
Una gran companya
Companys de l'Arxiu Històric de GironaAhir ens van donar la mala notícia que malauradament feia dies que esperàvem, i no per això, menys dura. La Montse finalment ens ha deixat després de més de 23 anys a l'Arxiu, del qual ha estat la directora els últims nou. Treballadora, capaç, resolutiva, dinamitzadora, implicada totalment en les tasques del centre, però a més, per a tots nosaltres, més que una companya de feina, una persona molt propera amb qui convivíem a gust. Tothom connectava amb ella. Estimava la natura. Anava sovint d'excursió, a trescar per camins de muntanya. Hi anava acompanyada o sola. Si no podia arribar-se al Pirineu, pujava a Sant Miquel. Sovint ens ensenyava fotografies que ens ho testimoniaven. Li encantava viatjar. Tots recordem com ens va explicar el viatge que va fer a la Patagònia. I també el que vam fer tots plegats a Roma. Ens costarà pair la seva absència. En pocs mesos la vida a l'Arxiu ha canviat. Seguirem treballant i, malgrat la seva partença, el seu record continuarà viu entre nosaltres.