Una sortida de l'infern

Harold Pinter (1930-2008) es caracteritza per plantejar accions a temps real en un espai únic d'uns personatges que s'expliquen millor pel que callen que pel que expressen. Terra de ningú trenca amb la fórmula de temps i espai i li dóna una major volada. L'espectacle, inèdit a Catalunya, es representa des de dijous i fins al 24 de novembre a la Sala Petita del TNC. El director Xavier Albertí dirigeix una peça de quatre actors: Ramon Pujol i Davis Selvas assisteixen a un duel de Josep Maria Pou i Lluís Homar. El nou director artístic del TNC debuta amb aquesta peça com a director d'un muntatge en aquest teatre.

Pou és Hirst, un home d'èxit que decideix convidar un altre home desconegut a casa seva a fer una última copa. En realitat, aquest altre home és Spooner (Lluís Homar), un amic de la infància d'abans de la Segona Guerra Mundial amb el qual Hirst té un gran secret d'infància. La trobada, doncs, no és fortuïta. El que podria ser una amenaça per al triomfador, en realitat serà l'oportunitat de redimir-se d'una culpa que arrossegava durant anys.

Harold Pinter opta per la poesia i la paraula com a armes que aporten una sortida d'emergència de l'infern. I és que Pinter escriu aquesta obra mentre viu un tràngol personal amb la separació de la seva parella. S'aferra a T. S. Elliot, un autor al qual seguia fervorosament: “Si Dante confia en el poeta Virgili per sortir de l'infern de la Divina Cpmèdia, Pinter, ho fa en Elliot”, exemplifica Albertí. Expliquen que va perdre la feina de cambrer quan va decidir deixar d'atendre les taules per integrar-se a una conversa sobre l'autor. Elliot escriu a L'honorable home d'estat (del qual el TNC també en programa lectures dramatitzades, del 22 al 24 d'octubre, a les vuit del vespre, com a acció paral·lela a la temporada de la Petita) un cas molt similar al que planteja Pinter que es llegiria parcialment, per demanda expressa seva, en el seu funeral.

Albertí adverteix que cada cop que s'ha aixecat una producció de Terra de ningú ha estat una ocasió important. Per això, especula que, gràcies a la implicació generosa dels quatre actors, aquest espectacle “serà un referent important per a l'espectador”. Pou feia anys que perseguia representar aquesta obra. No sabia si s'estimava més el paper de Hirst o el d'Spooner. Ara, entén que Homar interpreta el seu personatge de manera molt diferent de com ho faria ell. Si la peça aixeca l'entusiasme al qual aspira l'equip, Homar i Pou ja es repten a intercanviar-se els papers en posteriors temporades. Spooner té molt de Dickens, segons el traductor Joan Sellent, perquè des de la quasi indigència “s'expressa amb pompositat i produeix un efecte entre la complicitat i el patetisme”.