Càmeres enfocant el 1714
“Més que el primer conflicte mundial, la guerra de Successió és la primera gran guerra transeuropea, que involucra moltíssimes nacions i espais geogràfics”, explica Heiko Kraft, el productor de la pel·lícula Barcelona 1714, que és mig català i mig alemany i va créixer a Landau, una ciutat assetjada dos cops durant la guerra de Successió. Ara mateix ja s'ha rodat aproximadament un 60% d'aquesta pel·lícula, un dels tres grans projectes cinematogràfics al voltant de la Barcelona del 1714. L'adaptació de Victus, que vol jugar en una altra lliga (pressupost molt alt, rodatge en anglès, estrelles internacionals...), encara no té lligat el director. Born, de Claudio Zulian, posa les seves càmeres lluny del conflicte bèl·lic, per mostrar-nos la vida quotidiana d'una sèrie de personatges. En aquest cas, la pel·lícula gairebé ja està rodada.
De petit, Heiko Kraft tenia un llibre sobre la guerra de Successió. “I ja m'interessava aquesta història èpica, de David contra Goliat”, ens explica. Tenir la mare catalana va afegir un plus d'interès per la Barcelona assetjada del 1714, però està convençut que és una història amb què “el públic centreeuropeu es pot sentir identificat i es pot adonar que té punts en comú amb Catalunya”.
Barcelona 1714 és un projecte finançat en part a través del micromecenatge i amb la participació d'actors a canvi d'una part dels drets de la pel·lícula. Només es roda dos dies per setmana, i això ha permès que, a més dels protagonistes, els joves actors Alba Brunet i Bernat Quintana, hi participin intèrprets coneguts com ara Àlex Casanovas, Miquel Sitjar, Joan Crosas i Fermí Reixach.
Es busca director
Raimon Masllorens va parlar de 10 o 15 milions de pressupost fa sis mesos, però “podrien ser 30”: “Tot depèn del director i del càsting, de si treballem amb actors cars o barats.”
Vida quotidiana al Born
Mentrestant, les últimes setmanes s'ha enllestit a Barcelona el gros del rodatge de Born, de Claudio Zulian, que té com a protagonistes Marc Martínez, Vicky Luengo, Josep Julien i Mercè Arànega. El director precisa que, a diferència de Barcelona 1714 i Victus, la pel·lícula Born no parla de la guerra ni del setge: “Cal dir que la meva pel·lícula no tracta de la guerra, ens interessa la vida quotidiana de la gent, i la guerra hi és només com a rerefons.”
El que fa només quatre setmanes era un projecte sobre el paper, ja ha començat a agafar forma. “Quan rodes una pel·lícula, la descobreixes –explica Claudio Zulian–. Els elements que havíem posat en joc durant la preparació ens han funcionat molt bé. Jo faig preparacions molt exhaustives amb referències de tot tipus: pictòriques, cinematogràfiques, literàries... Tinc una mena de reserva per tal que, quan m'enfronto a un rodatge en què estem obligats a rodar molt ràpidament, pugui tenir tot un repertori de solucions per als problemes que es puguin presentar.” “La pel·lícula me la imaginava vagament –afegeix–; ara me la imagino més concretament, i més que assemblar-se al que havia pensat, m'ha fet descobrir un món d'imatges, de presències. M'agrada que els rodatges siguin un descobriment de la pel·lícula, que sorgeixi del rodatge, de tots els elements.”
Sense referents
Claudio Zulian ha construït una Barcelona, un barri del Born, sense gaires referències. “D'imatges del barri, gairebé no n'hi ha, però ho vaig plantejar des d'un altre punt de vista: Barcelona era una ciutat europea amb port, i vaig prendre com a referència coses que hi podria haver anàlogues en altres ciutats portuàries europees.”
França és, en aquest sentit, una mina de fonts documentals: “Hi ha una llarguíssima tradició d'estudis sobre la vida quotidiana, sobre la transformació d'aquella època i, en particular, del canvi de consciència. És un moment de canvi important, quan neix la societat contemporània. Els individus s'allunyen de Déu i del rei, tornen més autònoms i, en canvi, entren els diners com a mesura de totes les coses.”
Llibres de memòries, actes notarials, quadres, literatura... i molta feina de deducció per analogia han permès a Claudio Zulian recrear un món que tampoc té gaires referents cinematogràfics: “Les nostres referències no han estat pel·lícules d'època, perquè jo volia fugir del perill de fer una pel·lícula de vestits. Volíem provar un altre to, un altre ritme. Les referències són més al cinema oriental, al director Hou Hsiao-Hsien, o bé als russos, Tarkovski, gent que ha tractat els temes històrics donant-los una càrrega de profunditat i una estètica molt particular.” El resultat, en aquest cas, el tindrem durant el 1714, a la tardor o a l'hivern.