“L'Esteve Albert representa les inquietuds del segle XX”

Un home polifacètic, implicat en multitud de causes i moviments socials i polítics durant els convulsos anys trenta del segle XX, i amb un profund i inequívoc sentiment catalanista.

Perquè es va mantenir en una discreta segona línia, encara que fos sempre al costat dels protagonistes de la història. Va viure, i va participar, en episodis cabdals de la nostra història i va deixar constància escrita d'alguns d'ells.

No. Va néixer a Dosrius, en una família de pagesos. Va passar pel seminari i malgrat no exercir de capellà aquest fet va marcar una profunda creença religiosa al llarg de la seva vida. Posteriorment va militar a la Fejoc (Federació de Joves Cristians de Catalunya), es va vincular als sindicats, va contactar amb Unió Democràtica però es va fer d'Estat Català, en concret d'un grup més actiu anomenat Nosaltres Sols, que s'emmirallava en el Sinn Féin irlandès. Acabada la guerra va ser membre fundador del Front Nacional de Catalunya, va viure els conflictes de la Generalitat a l'exili i fins va fer d'enllaç entre la Generalitat i les forces que van quedar al país. També va col·laborar amb els aliats a la Segona Guerra Mundial.

Actiu, inquiet i que mai es va tancar en un únic activisme, malgrat que mai no va buscar el protagonisme. Ell representa totes les inquietuds del segle XX, el profund trasbals polític i social que suposaria aquesta època tant a Catalunya com a la resta de l'Estat i, fins i tot, a Europa. L'Esteve Albert, sent independentista, podia arribar a entendre's amb tothom.

A l'obra recuperem material inèdit de l'autor que vincula les seves vivències amb el relat que fa de personatges cabdals de la nostra història recent, d'ideologies molt diverses. En alguns casos recull aspectes poc coneguts o tractats. No són biografies convencionals, els retrata en funció de la relació que hi té.

El del polític socialista Manuel Serra i Moret; el del poeta Josep Carner, que ell presenta com un destacat polític i diplomàtic; el del canonge Carles Cardó; el del creador de la Fejoc, Francesc Millet i Maristany; el del professor mataroní Antoni Comas; el del sindicalista Joan Peiró, i el del músic Pau Casals.

Ell en fa la tria i són personatges que li agraden i que admira, però, si n'ha d'esmentar algun aspecte negatiu, l'esmenta sense problemes.

N'hi ha molts. Com ara que Albert recull el criticat viatge llampec el 1955 de Pau Casals al Vendrell per enterrar-hi la dona, i que per boca de Serra i Moret ens explica els últims moments de Verdaguer, molt amic del pare del polític. També fa esment de la negativa del canonge i intel·lectual Cardó al bisbat que li va oferir l'Espanya franquista.

M'ha cridat l'atenció un cas poc conegut, fins i tot pels especialistes: l'entrevista del sindicalista Peiró amb el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera. Aquest últim, seguint les recomanacions de Mussolini que tingués al darrere una força sindical, es va trobar amb en Peiró. Va quedar clar que la col·laboració era impossible.

S'està treballant en la commemoració que es mereix i amb un programa d'actes dividits entre els llocs on va viure: Andorra, l'Empordà i el Maresme i Barcelona. Volem incidir en els tres aspectes que van marcar el seu pensament: nacionalisme, obrerisme i cristianisme.