Déu n'hi do el fanatisme del públic tocat i posat de Bryan Ferry dissabte a l'Auditori del Fòrum. Invasió de les primeres files quan el dandi va encendre passions amb Love is the drug, selfies per donar i per vendre amb l'escenari al fons i, havent finalitzat ja el concert, una cua significativa per fotografiar un paper amb el repertori imprès.

No va tenir, el recital de dissabte, la impressionant posada en escena del seu pas, ara fa tres anys, per Sant Feliu de Guíxols durant la gira d'Olympia (amb projeccions i ballarines incloses), però Ferry, amb una americana que ja voldria per a ell Xavier Sala i Martín i desencorbatat des del minut u, va apel·lar al bon gust amb tanta exquisidesa com aleshores. Va comparèixer a l'escenari com si ja fes dues hores que estigués tocant i, acompanyat d'un banda de vuit joves músics amb tants homes com dones, va enllaçar Re-make/Re-model, Kiss & tell i Slave to love sense pràcticament ni respirar.

Precís, adrenalínic i, sense dirigir-se al públic més enllà de donar les gràcies en alguna ocasió, el britànic –que al setembre farà 69 anys– no va voler perdre el temps i, en l'hora i mitja pelada que va durar el concert, va poder encabir-hi 21 cançons, més de la meitat de les quals de Roxy Music. Es va asseure per primer cop als teclats per interpretar Ladytron, va posar en pràctica amb una versió del Same old blues de J.J. Cale allò que ell anomena ready-made (portar al seu terreny estètic cançons alienes, per a la qual cosa també en sap un niu) i, a continuació, va entrar més a fons en el cançoner de Roxy Music, amb cançons com ara If there is something, Oh yeah, Stronger through the years i, d'una tirada, quatre cançons de l'impol·lut Avalon (1982) –últim disc en estudi que va publicar la banda– i que, dissabte, van tenir l'honor de ser les més ovacionades de tot el xou: Tara, Take a chance with me, More than this –una miqueta més curta del que és habitual– i Avalon, amb les dues coristes regnant i algú del públic recordant, segur, el dia en què es va enamorar.

Els pessics al cançoner del seu antic grup van prolongar-se amb In every dream home a heartache i Casanova i, quan Bryan Ferry va cantar Love is the drug, com dèiem, ja ho va fer amb bona part dels espectadors a tocar dels nassos. Va rematar-ho amb una part final festiva i de balancejos glam –Virgina plain, Both ends burning, Let's stick together, amb un Ferry impetuós amb l'harmònica, i Editions of you– i, com fa tres anys a Sant Feliu, es va acomiadar amb una expansiva Jealous Guy, de Lennon. Magnífica vetllada, en resum, per cloure l'edició de més èxit (35.000 espectadors; 85% d'ocupació) del Festival de Guitarra de Barcelona.