cultura

Lluís Llort

escriptor

“Sang i fetge, sí; policies i detectius, no”

Històricament,
la novel·la negra sempre té com
a rerefons la
realitat social
M'agrada relatar el conflicte que porta una persona normal a prendre la decisió d'assassinar

Les eti­que­tes van bé: per saber els preus, per conèixer la talla i per estar segur del gènere que toquem. En el cas de l'escrip­tor i peri­o­dista d'El Punt Avui Lluís Llort (Bar­ce­lona, 1966), l'eti­queta que se li ha posat és la de novel·lista negre. Però ho és a la seva manera, fent un relat molt pro­per i quo­tidià, com en la seva dar­rera novel·la, Herències col·late­rals (La Magrana).

De quina tona­li­tat de negre és la seva obra?
No em sento un escrip­tor mono­co­lor, tot i que publico en col·lec­ci­ons de novel·la negra. I així se'm con­si­dera, però la veri­tat és que aquesta cata­lo­gació va venir perquè fa tres anys em van incloure en un assaig de novel·la negra en català. Ales­ho­res, quan jo em creia sen­zi­lla­ment un escrip­tor gene­ra­lista, em vaig des­co­brir com un novel·lista negre.
Però s'hi troba bé, amb aquesta defi­nició?
Sí, és el gènere que més m'agrada lle­gir i el que escric de manera espontània. És un gènere una mica menys­tin­gut i m'agrada cami­nar pels mar­ges.
Però tenim la BCNe­gra i hi ha autors d'aquest gènere ben con­si­de­rats. Pot­ser hi comença a haver una mica de satu­ració...
És un gènere popu­lar, això fa que en deter­mi­nats cer­cles crítics no esti­gui ben accep­tat, perquè equi­pa­ren novel·la negra a poca qua­li­tat. Com en tots els gèneres, n'hi ha de bona i de dolenta.
En les novel·les negres hi sol haver molts assas­si­nats; en les seves obres hi ha molts morts?
El meu rècord el tinc a Trenta-dos morts i un home can­sat [riu]. M'agrada fer sang i fetge, però en canvi mai uti­litzo com
a pro­ta­go­nis­tes ni poli­cies ni
inves­ti­ga­dors pri­vats.
I a ‘Herències col·late­rals', es vessa sang fàcil?
No gaire, però la idea de l'assas­si­nat hi és molt pre­sent.
Sigui més explícit...
Com que no faig tra­mes detec­ti­ves­ques ni policíaques, el que miro d'expli­car són històries de gent cor­rent que, per cau­ses que for­men part de la vida, es tro­ben en car­re­rons sense sor­tida, o amb el delicte. Assas­si­nar no és tan fàcil com el que veiem a la tele­visió. El que m'agrada rela­tar és el con­flicte que porta una per­sona apa­rent­ment nor­mal a pren­dre aquesta decisió i a dur-la a terme.
És a dir que bar­reja Hitch­cock amb ‘Nis­saga de poder'?
Sí, segu­ra­ment, i amb Ed Bunker i amb Taran­tino i amb Don Wins­low i amb Andreu Martín i amb Sam Peckin­pah i amb Park Chan-wook i... amb Zappa!
I dels autors escan­di­naus,
què me'n diu?
Poca cosa. Coin­ci­deixo una miqueta amb detalls de la manera de nar­rar de Nesbo, però em sento un autor medi­ter­rani.
En un dels ‘flash­backs' que fa, em recorda el to de ‘L'auca del senyor Esteve', de Rusiñol.
Hi ha un moment en què can­vio de regis­tre. M'agrada bus­car estruc­tu­res que engan­xin i que siguin poc pre­vi­si­bles, que el lec­tor no intu­eixi el que pas­sarà en el pròxim capítol. No crec que sigui una influència cons­ci­ent, però sí que bus­cava el to de l'època en aquesta part de la novel·la.
Pel que fa a la història de la família Clara­munt, el seu recor­re­gut vital trans­corre per les últi­mes cri­sis que hem vis­cut. Comença amb l'eufòria preolímpica i acaba amb l'actual crisi.
Històrica­ment, la novel·la negra sem­pre té com a rere­fons la rea­li­tat social. No busco reflec­tir-la de manera forçada, però els per­so­nat­ges es mouen en un entorn real i el reflec­teixo en l'obra, lògica­ment.
Hem par­lat de novel·la negra, però vostè també publica per
al públic infan­til. Li costa can­viar de regis­tre?
No és un canvi radi­cal. Els meus plan­te­ja­ments sem­pre són els matei­xos, inde­pen­dent­ment del gènere: que hi hagi humor, diàlegs tre­ba­llats que sonin natu­rals, des­crip­ci­ons que defu­gin el tòpic i, sobre­tot, fer-ho ben ente­ne­dor i atrac­tiu.
I ara què pre­para?
El mes vinent publico la novel·la L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz (Bar­ca­nova) i al novem­bre, La reina de dia­mants (Lli­bres del Delicte), una novel·la pulp escrita a vuit mans amb Sebastià Ben­na­sar, Sal­va­dor Macip i Marc Moreno.
Ahir quin color duia a la V?
Groc i negre, com una por­tada de La Cua de Palla.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia