“Sang i fetge, sí; policies i detectius, no”

No em sento un escrip­tor mono­co­lor, tot i que publico en col·lec­ci­ons de novel·la negra. I així se'm con­si­dera, però la veri­tat és que aquesta cata­lo­gació va venir perquè fa tres anys em van incloure en un assaig de novel·la negra en català. Ales­ho­res, quan jo em creia sen­zi­lla­ment un escrip­tor gene­ra­lista, em vaig des­co­brir com un novel·lista negre.

Sí, és el gènere que més m'agrada lle­gir i el que escric de manera espontània. És un gènere una mica menys­tin­gut i m'agrada cami­nar pels mar­ges.

És un gènere popu­lar, això fa que en deter­mi­nats cer­cles crítics no esti­gui ben accep­tat, perquè equi­pa­ren novel·la negra a poca qua­li­tat. Com en tots els gèneres, n'hi ha de bona i de dolenta.

El meu rècord el tinc a Trenta-dos morts i un home can­sat [riu]. M'agrada fer sang i fetge, però en canvi mai uti­litzo com
a pro­ta­go­nis­tes ni poli­cies ni
inves­ti­ga­dors pri­vats.

No gaire, però la idea de l'assas­si­nat hi és molt pre­sent.

Com que no faig tra­mes detec­ti­ves­ques ni policíaques, el que miro d'expli­car són històries de gent cor­rent que, per cau­ses que for­men part de la vida, es tro­ben en car­re­rons sense sor­tida, o amb el delicte. Assas­si­nar no és tan fàcil com el que veiem a la tele­visió. El que m'agrada rela­tar és el con­flicte que porta una per­sona apa­rent­ment nor­mal a pren­dre aquesta decisió i a dur-la a terme.

Sí, segu­ra­ment, i amb Ed Bunker i amb Taran­tino i amb Don Wins­low i amb Andreu Martín i amb Sam Peckin­pah i amb Park Chan-wook i... amb Zappa!

Poca cosa. Coin­ci­deixo una miqueta amb detalls de la manera de nar­rar de Nesbo, però em sento un autor medi­ter­rani.

Hi ha un moment en què can­vio de regis­tre. M'agrada bus­car estruc­tu­res que engan­xin i que siguin poc pre­vi­si­bles, que el lec­tor no intu­eixi el que pas­sarà en el pròxim capítol. No crec que sigui una influència cons­ci­ent, però sí que bus­cava el to de l'època en aquesta part de la novel·la.

Històrica­ment, la novel·la negra sem­pre té com a rere­fons la rea­li­tat social. No busco reflec­tir-la de manera forçada, però els per­so­nat­ges es mouen en un entorn real i el reflec­teixo en l'obra, lògica­ment.

No és un canvi radi­cal. Els meus plan­te­ja­ments sem­pre són els matei­xos, inde­pen­dent­ment del gènere: que hi hagi humor, diàlegs tre­ba­llats que sonin natu­rals, des­crip­ci­ons que defu­gin el tòpic i, sobre­tot, fer-ho ben ente­ne­dor i atrac­tiu.

El mes vinent publico la novel·la L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz (Bar­ca­nova) i al novem­bre, La reina de dia­mants (Lli­bres del Delicte), una novel·la pulp escrita a vuit mans amb Sebastià Ben­na­sar, Sal­va­dor Macip i Marc Moreno.

Groc i negre, com una por­tada de La Cua de Palla.