La dignitat de ‘Llibert'

He pogut veure Llibert, el muntatge teatral amb el qual Gemma Brió i Norbert Martínez renoven un acte d'amor al fill que, amb una part del cervell paralitzat, només va sobreviure quinze dies al part: l'alegria es va mudar en el dolor d'arribar a desitjar la mort de qui hauria viscut condemnat a una existència limitada. El fill es deia Llibert, un nom que, és clar, invoca llibertat i, per tant, el desig de tenir-la, la voluntat de buscar-la, la necessitat de construir-la. Llibert inspira unes formes teatrals lliures en què, amb la complicitat de l'actriu Tàtels Pérez i de la cantant Mürfila, l'autora i intèrpret Gemma Brió i el director Norbert Martínez assagen de posar en escena una experiència personal que adquireix la dimensió d'una tragèdia i a la vegada du dins seu una crítica política. És així que a Llibert es parla de les retallades i de les seves conseqüències. Però, i això em va commoure, també reconeix que la humanitat de molts professionals de la salut fa que no estiguem del tot desemparats.

Quan algú posa en escena (o ho escriu, ho filma, ho pinta, ho composa musicalment) una experiència personal, i encara més si es dramàtica, sempre hi ha qui apunta els perills de la impudícia o de la teràpia. A mi això no m'importa. De fet, moltes de les obres que més em commouen parteixen d'experiències autobiogràfiques i fins de la necessitat d'abordar-les per comprendre-les en un aprenentatge de la vida que n'afronta les ferides. I jo suposo que, en qualsevol procés de creació a partir d'una experiència personal, hi ha la pregunta de si allò que t'ha passat pot interessar els altres. En aquesta interrogació hi ha la recerca d'una forma que ho transfereixi. Amb la matèria del seu dolor, però també amb la idea de la vida que s'ha de poder viure dignament, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut el coratge de crear una obra de teatre que ens interpel·la, que ens emociona, que ens fa pensar, que no ens resulta aliena. No és només que allò que li passa a un ésser humà li pot passar a qualsevol altre. Es trobar la manera d'expressar-ho.

Programat l'espectacle dins del festival Temporada Alta, he pogut veure Llibert després que el tràfec de la vida fés que em passessin per alt les seves representacions anteriors, a l'Almeria Teatre i a la Biblioteca de Catalunya. Em pensava que no l'arribaria a veure perquè els seus creadors, intèrprets i tècnics es van plantar davant del fet que, tot i la resposta del públic, en dos anys de treball amb Llibert no havien arribat a cobrar ni mil euros cadascun. És així que aquest muntatge va simbolitzar les dificultats en què es troben molts dels que actualment fan teatre o ho intenten.

Em molesta aquesta idea que, fins propagada des de càrrecs polítics responsables o còmplices de la situació actual, la gent de la cultura i dels espectacles volen viure de les subvencions. No se sap que, per exemple, la indústria automobilística està subvencionada? Que hi ha en joc llocs de treball? També passa en el món de la cultura. N'hi deu haver que, pels seus contactes o perquè són a l'aparador, s'enduen tots els diners que s'haurien de repartir. Però la majoria només volen viure dignament. No viure del cuento ni, vaja, enriquir-se. I si no poden fer teatre, o el que sigui, hi perderem, serem més pobres.