L'enigmàtic nazi que traficava amb art

Era un home alt i prim, caminava encorbat i tenia un aspecte malaltís, amb símptomes evidents que patia alguna mena d'afecció respiratòria. Visitava sovint l'Institut Amatller d'Art Hispànic per trobar-se amb el seu director, Josep Gudiol. El recorda perfectament Santiago Alcolea, que va començar a treballar a l'entitat el 1974. No el va tractar mai i el va deixar de veure el 1985, després de la mort de Gudiol. No va notar mai res estrany en ell. Era un marxant d'art que, com tants d'altres, recorria a Gudiol: “M'imagino que ho feia per tenir l'opinió d'alguna peça”, indica Alcolea, l'actual director de la institució.

Però, no, Ludwig Losbichler Gutjahr no era un marxant qualsevol. A ell el perseguia un passat tenebrós vinculat al règim nazi. Després de la Segona Guerra Mundial, Losbichler, austríac, es va instal·lar a Barcelona i durant quatre dècades va fer fosques operacions amb una col·lecció d'obres d'art de firmes de primera (Murillo, Leonardo da Vinci, Zurbarán, Goya, Rembrandt, Rubens...) però de procedències incertes. Resseguir les seves passes per Barcelona i trobar el seu rastre com a traficant de béns espoliats no és una tasca fàcil. Losbichler vivia entre ombres per passar desapercebut. Però alguns historiadors han començat a desafiar el seu misteri. Els últims anys, han aflorat informacions que situen aquest personatge en un territori inquietant adobat d'art robat pels nazis. El Punt Avui ha reconstruït la seva història tot entrellaçant les diferents recerques que s'han fet fins ara i material d'investigació propi.

Agent de la Gestapo

A partir de papers desclassificats dels serveis d'espionatge de les forces aliades, que han estat analitzats per l'investigador Eliah Meyer, es dedueix que Losbichler era un agent de la Gestapo que es movia entre el nord d'Àfrica i Espanya. Acabada la guerra, va ser detingut i interrogat. Figurava en una llista de nazis “perillosos” que van estar retinguts en un balneari de Caldes de Malavella abans de ser traslladats a Alemanya, el Nadal del 1945.

Però no va ser jutjat –segons Meyer, per un buit de comunicació entre britànics i nord-americans–. I la seva pista es perd fins al 1952. Aquell any ja sabem que es troba a Barcelona. I amb un impressionant catàleg artístic que ha creat de la nit al dia. La Col·lecció Losbichler presumeix d'obres en una gran exposició de pintors primitius mediterranis que, entre altres ciutats europees, es va poder veure a Barcelona, al Saló del Tinell i a la Capella de Santa Àgata.

Art de la Franja

Entre el material artístic que va prestar, hi havia dues taules gòtiques de Pere Garcia de Benavarri. Dues peces que als anys trenta eren propietat del galerista Hugo Helbing, de Munic, al qual els nazis van requisar el seu negoci. Helbing, jueu, va quedar ferit de mort la “nit dels vidres trencats”, el pogrom que el 1938 va ser el preàmbul de l'holocaust. A través de la mostra de producció internacional del 1952, Losbichler va fer servir aquestes obres per presentar-se oficialment com un col·leccionista. I, el 1969, les va dipositar, junt amb una tercera obra del pintor valencià Roderic d'Osona, al Museu d'Art i Història de Ginebra.

Aquí s'estira un altre fil d'investigació. Fa uns anys, el museu suís va decidir esbrinar l'origen d'aquell estrany dipòsit. Ningú, en 40 anys, l'havia reclamat. La historiadora Brigitte Monti, treballadora del centre, va començar a fer recerca perquè tot desprenia un tuf desagradable. I, malgrat que no va localitzar les obres en cap base de dades de l'art espoliat pels nazis, com més indagava en el personatge més dubtes li generava. Monti continua investigant i promet “noves troballes aviat”. De moment, el seu rastreig ja ha servit perquè dos historiadors catalans, Albert Velasco i Francesc Ruiz, hagin pogut relacionar les dues taules gòtiques amb el retaule de l'església de Peralta de la Sal, a la Franja, del qual es desconeixia l'existència [vegeu El Punt Avui de dissabte passat].

Un ignorant petulant

Mentre Monti feia recerca des de Suïssa, Artur Ramon i Clara Beltrán en van fer des de Barcelona. No van resistir la temptació de dedicar un capítol d'un estudi sobre els antiquaris de la postguerra a l'enigmàtic Losbichler. Van escodrinyar de dalt a baix la seva correspondència amb Germain Seligmann, fill del gran marxant nord-americà Jacques Seligmann. I d'aquí en van treure sucoses conclusions. “Enlloc consta on, quan i a qui ha adquirit les obres que té. I és un ignorant absolut en temes artístics. Té una pinacoteca espectacular, però no coneix autors, escoles, èpoques... ni sap com funciona el mercat. Hi ha un desmanec total en les atribucions i necessita l'ajuda d'experts per aconseguir la credibilitat que li manca. Seligmann desconfia d'ell, però tanquen tractes perquè li ofereix peces potents”, explica Ramon, historiador de l'art, antiquari i galerista. Seligmann es queixa de la manera de negociar que té Losbichler, un inculte que, això sí, es mostra prepotent i infla els preus: “Hem de ser realistes, i, malgrat les indicacions que em dóna de la seva voluntat d'ajustar els preus [...], les nostres concepcions són tan diverses que hi veig molt poques esperances”, li etziba.

Un analfabet visual però que, atenció, el 1956 va intentar fer d'intermediari en la venda d'una de les obres clau d'El Greco, L'adoració dels pastors, de l'església de Santo Domingo el Antiguo de Toledo, per vendre-la a l'estranger. “Però el Ministeri de Cultura va aturar l'exportació i va adquirir l'obra per al Museo del Prado”, explica Ramon.

Oferiment a Barcelona

Seligmann mor el 1978 i aquell any –casualitat o no– Losbichler, que ja és octogenari, fa una proposta insòlita. Ofereix a l'Ajuntament de Barcelona tota la seva col·lecció a canvi d'un vitalici de 500.000 pessetes mensuals. Ho va recollir la premsa de l'època. El 5 d'abril, el Diari de Barcelona va treure l'exclusiva. L'ampli article que signa el periodista Fernando Casado és xocant. Losbichler, que es fa dir pel seu segon cognom, Gutjahr, li explica la seva vida amb tota naturalitat. Diu que va néixer el 1898 a Waidhofen; el 1929 va començar a viatjar per França, Algèria i Tunísia; el 1934 es va establir a Casablanca per fer de representant d'una empresa alemanya i, dos anys després, se'n va anar a Tànger, també per negocis. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, va estar una temporada a Andorra. I el 1944 el despatxa així: el van deportar d'Alemanya a la zona americana [sic]. El 1948 assegura que ja és a Espanya.

I com va crear la seva col·lecció? L'explicació que dóna és per fregar-se els ulls: va recórrer tot Europa per trobar obres amagades en soterranis i golfes de cases velles. Un rescatador d'art oblidat, així és com es ven. El periodista es mostra desconcertat. Davant seu té un home que es vanta de tenir uns fons artístics valorats en 1.000 milions de pessetes, però evoca molta pobresa. És vell, està sol, i ja no pot pagar les despeses de l'hotel on viu des de fa un munt d'anys: el Majestic.

El gust dels catalans

En l'entrevista, Losbichler exhibeix la seva petulància: “Barcelona no té gust per l'art. Als museus no hi ha res.” És un personatge extravagant que inclús presumeix que posseeix una Mona Lisa més autèntica que la del Louvre. No sembla que arribés a fer mai una proposta concreta i formal a l'Ajuntament.

La Junta de Museus va tractar el cas, però partint de les informacions que havien sortit a la premsa. En les actes, apareixen dues anotacions interessants. Joan Ainaud de Lasarte revela que Losbichler ha fet gestions amb La Caixa de Pensions. I Eduard Ripoll sorprèn amb això: al Diari de Barcelona ha vist reproduïda una pintura de Josep Benlliure que creu que és “una que es troba en custòdia al Museu Arqueològic”. Museu que ell dirigia. La pintura en qüestió du per títol Carnaval a Roma. És ben possible que Losbichler la hi diposités, com havia fet amb les taules gòtiques al museu suís. Però al Museu Arqueològic, consultat per aquest mitjà, no en tenen constància documental i neguen que hi pugui haver la tela en un racó desconegut de les seves reserves.

Un home esmunyedís

Losbichler devia trobar-se molt amoïnat per fer el pas de sortir als mitjans de comunicació. Ell, tan preocupat tota la vida per passar inadvertit, probablement veia que cada vegada li seria més difícil col·locar al mercat unes obres d'arrel il·legal. No va tenir mai domicili propi. I no donava cap adreça a ningú, només un apartat de correus: el 706. A Seligmann li va anotar un cop una adreça, el carrer Putxet, número 43, que corresponia a una pensió molt modesta, de nom Bosque. Un món ben diferent al del Majestic, on ens el trobem el 1978.

Mort al Frenopàtic

Després de la sonada aparició als diaris, Losbichler es torna invisible, per bé que no està pas inactiu. Si més no, visita el senyor Gudiol. S'ha fet gran i està malalt, però encara viurà deu anys més. Morirà el 29 de desembre del 1989 a l'Institut Frenopàtic. Amb 91 anys. Al certificat de defunció no hi consta ni la localitat de naixement, ni els noms dels pares, ni l'estat civil. Sembla que no va tenir fills –d'hereus no n'han sortit– i no va fer testament. Podria ser que part de la seva col·lecció estigués oculta en altres museus suïssos. Però en els seus escrits també diu que guarda algunes obres en un lloc indeterminat de Barcelona. On?

Algú li va pagar l'enterrament, al cementiri de Collserola. I algú li va mantenir el nínxol durant un temps. Fins al 1993, que va ser traslladat a l'ossera general. I així es va acabar la seva vida de novel·la.