Animació pionera

Avui en dia, per al gran públic, parlar de cinema d'animació és pensar en les grans produccions nord-americanes de Pixar o Dreamworks. També hi ha molta gent que associa aquest estil de cinema amb l'anime japonès. I, en els últims temps, s'han pogut veure produccions catalanes tan dignes com Les aventures de Tadeo Jones i Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo.

No hi ha tanta gent que recordi una pel·lícula que, fa molt temps, es va erigir en una veritable pionera de l'animació catalana, espanyola i europea, i de l'estrena de la qual aquest any se celebra el setantè aniversari: es tracta de Garbancito de la Mancha (1945), dirigida per Artur Moreno i primer llargmetratge d'animació europeu i en color de la història.

Nascut a València el 1909, Artur Moreno va ser un dibuixant, il·lustrador i historietista que va travessar diverses etapes. Segons explica a El Punt Avui l'expert en el món del còmic Antoni Guiral, “abans de la Guerra Civil, Moreno havia publicat en revistes com ara Papitu, TBO, Xut, L'Esquella de la Torratxa i Lecturas. Un cop acabada la guerra es va ficar en el terreny del dibuix animat, i el 1942 va rodar un curtmetratge titulat El capitán Tormentoso que va presentar a la distribuïdora Balet y Blay. Els va agradar i li van proposar la realització d'un llargmetratge, tot i que la indústria de l'animació que hi havia no era gaire sòlida.”

Moreno va acceptar el repte i ho va fer a partir d'un relat de l'escriptor falangista Julián Pemartín: Garbancito de la Mancha. Fins a aquell moment mai s'havia fet cap llargmetratge d'animació a l'Estat.

“Garbancito de la Mancha –explica Guiral– va ser una producció llarga, que va durar dos anys i en la qual va participar un equip de noranta persones. El mateix Moreno, a partir de la seva experiència en el terreny de l'animació, va construir la truca, que eren unes taules giratòries per a animadors. Una mesura de la modèstia dels mitjans de què es va disposar la dóna el fet que, si els dibuixos animats es feien sobre acetats, en aquest cas alguns es van haver de fer sobre radiografies velles.”

Entre els col·laboradors de la pel·lícula hi havia el compositor Jacinto Guerrero, molt conegut com a autor de música de sarsueles, que es va responsabilitzar de la banda sonora. Un altre col·laborador va ser el director artístic José María Carnicero; es tractava d'un dibuixant que havia col·laborat en diverses publicacions satíriques i que va ser represaliat pel franquisme i va arribat a passar un temps a la presó; per aquesta raó, no va poder signar amb el seu nom al film.

Finalment, Garbancito de la Mancha es va estrenar el 23 de novembre del 1945 al cinema Fémina del passeig de Gràcia de Barcelona, i després es va estrenar a Madrid. Pel fet de tractar-se d'una pel·lícula pionera en el seu àmbit, l'estrena es va erigir en un gran esdeveniment. Balet y Blai va fer una gran promoció de la pel·lícula i en va fer diversos objectes de marxandatge que incloïen línies de joguina, àlbums de cromos, cartells, programes de mà...

L'esforç de producció de Garbancito de la Mancha es va veure recompensat amb un premi que li va atorgar el Sindicat de l'Espectacle i, sobretot, amb un notable èxit de públic. Aquest èxit va impulsar la realització –tres anys després– d'una continuació, Alegres vacaciones, en la qual els protagonistes feien un viatge per Espanya, però no va funcionar gaire bé.

Després d'aquestes pel·lícules, Artur Moreno “va decidir ampliar horitzons i va marxar uns anys a Veneçuela, on es va dedicar al còmic i la il·lustració. L'any 1956 va tornar i va col·laborar en diverses publicacions, sobretot en el TBO, on va ser un dels autors més habituals.”

En aquell moment, Walt Disney ja havia produït pel·lícules com ara Blancaneu i els set nans, Pinotxo, Bambi i Dumbo. Però, més que d'aquestes pel·lícules, Guiral aprecia en Garbancito de la Mancha més influències “de Max Fleischer, animador de Popeye i director de Els viatges de Gulliver; i fins i tot de les produccions de la Metro i de la Warner. Moreno era un dibuixant extraordinari i tenia molts estils diferents, i en aquest cas va adoptar un estil de dibuix rodó, fàcil d'animar.”

Hauria pogut ser Garbancito de la Mancha la llavor d'una pròspera indústria de l'animació a Catalunya? Segons Guiral, “entre el 1942 i el 1951 hi va haver una certa indústria de l'animació. Per exemple, hi havia la productora Chamartín, que va produir molts curtmetratges que es projectaven als cinemes abans dels llargmetratges, fins que es va imposar l'obligatorietat de projectar el No-Do. Entre això i la importació de produccions animades nord-americanes, aquesta indústria no va prosperar.” El 1952 es va fer l'adaptació de La Ventafocs, Érase una vez... amb Josep Escobar –el creador de Zipi i Zape i Carpanta– com a director d'animació, i ja no hi va haver un llargmetratge espanyol d'animació fins a El mag dels somnis (1966), de Francisco Macián, amb la televisiva Familia Telerín.

Aquest any, l'aniversari de Garbancito de la Mancha inclou diverses celebracions, com per exemple algunes projeccions a la Filmoteca de Catalunya i també una exposició que s'inaugurarà al mes de juny al Museu del Cinema de Girona, en la qual s'inclouran diversos objectes, com per exemple llibres i àlbums de cromos, cartells promocionals i productes de marxandatge, originals...