Nit de vi i orujo

A esmorga, d'Eduardo Blanco Amor, és una de les obres clau de la literatura gallega. La seva força radica en com adopta les influències del modernisme literari per tal d'explicar un relat que es desenvolupa en dues temporalitats. En la primera es recull la declaració de Cibrán davant del jutge, en què explica uns fets tràgics que van tenir lloc durant una nit que va anar a emborratxar-se amb dos amics. La segona descriu les 24 hores que dura la gran gresca dels tres amics per la ciutat d'Aura –Ourense. En els setanta, Gonzalo Suárez va fer-ne una primera versió amb el nom de Parranda, en què s'escapaven bona part dels matisos principals del text i quedant-se en el nivell de la il·lustració. La nova adaptació, d'Ignacio Vilar, decideix obviar els clixés per enfrontar-se a la força del text literari a partir de la creació d'un seguit d'atmosferes a l'entorn dels estats anímics d'uns personatges la borratxera dels quals els ha convertit en veritables bèsties sense control.

La força d'aquesta A esmorga radica en com integra el procés de trànsit dels personatges. La veu de Cibrán anuncia la declaració judicial, però allò que interessa és descobrir què passa entre Cibrán, Bocas i Milomes mentre avancen cap a la perdició. No hi ha un joc de casualitats a l'interior del relat. Allò que importa és com es fa evident la degradació moral i humana que ha de conduir cap a la tragèdia. El retrat d'aquesta degradació es troba apuntat per un seguit d'escenes digressives que reforcen un altre tema del relat: la relació d'amistat entre els homes i les hipotètiques connotacions homosexuals. A mesura que els personatges fan la ronda per bars i prostíbuls s'imposa una follia alimentada pel vi, l'orujo o el licor de cafè. El trio format per Karra Elejalde, Miguel de Lira i Antonio Durán Morris ofereix unes actuacions complexes que fan creïble l'excés i el porten cap a un final desesperat en què allò irracional adquireix dimensions fantasmagòriques. A esmorga no és tan radical com les obres de l'anomenat novo cinema galego, però posa en relleu que hi ha un cinema en llengua gallega que qüestiona les polítiques institucionals del cinema espanyol.