La fotografia entesa com a humanisme

Ser fotògraf, de la manera que ho entén Joan Guerrero (Tarifa, 1940), deu assemblar-se a la “vigília perseverant” de què parla el filòsof Josep Maria Esquirol al llibre La resistència silenciosa servint-se de la imatge del faroner: “bé prou que voldria el guardià del far salvar els nàufrags de la terrible tempesta”, però només pot romandre atent al seu lloc, amb aquesta viva ànsia per l'altre que ja és una temptativa de salvar-lo i, al mateix temps, una forma de veïnatge, en què vigilant i nàufrag uneixen en un instant decisiu el seu destí. Fotografiar algú, prestar-li atenció en la mar procel·losa de l'anonimat, té alguna cosa de la mirada amatent (una disponibilitat afectuosa) del faroner, preocupat per la sort dels altres i posant-se ell mateix en risc d'aquella manera que assenyala Esquirol quan afirma que “dir algú pel nom és com mirar-lo als ulls”, encara que aquí convindria invertir-ne l'ordre: mirant algú, li reconeixem un lloc al món.

Guerrero ha assumit sempre el repte de mirar als ulls del que molts han preferit no veure, com els nens jugant entre les basses i els descampats del barri de la Mina; la corprenedora riquesa humana dels pobres de solemnitat de Nicaragua, l'Equador o El Salvador, o l'exòtica immigració que endiumenja avui el parc del Besòs, un mirall que a penes modifica les estampes de cinquanta anys enrere, quan s'hi reunien al voltant de la guitarra, el porró i la truita de patates els emigrants del sud d'Espanya que, com ell, havien arribat amb un bitllet de tercera classe per treballar a pic i pala en les carreteres polsoses del Desarrollismo. Era inevitable que aquestes imatges fossin d'algú com Guerrero, algú que era “dels seus” i que podia passar tan desapercebut entre ells com un vailet jugant a enquadrar-los amb una capsa de llumins. Ben mirat, també a la platja de Tarifa, quan era nen, va desitjar poder ficar els seus amics dins una capseta semblant per tenir sempre amb ell aquelles riallades, aquell vent: el seu primer acte fotogràfic ja era el del vigia al seu far.

El mateix fotògraf ha explicat sovint que als anys seixanta, quan va arribar a la Barcelona pija de la Gauche Divine, només es podien permetre el luxe d'una càmera (i per tant el dret a deixar testimoni d'una mirada) els fills de casa bona, i no solien endinsar-se ni al Somorrostro, ni al Raval, ni a Santa Coloma de Gramenet. Ell n'havia tingut una, una Voigtländer, però se la va haver de vendre per pagar-se el bitllet des de Cadis fins a Barcelona en una d'aquelles onades migratòries que amb prou feines permetien una progressió gallinàcia des del forn d'una fàbrica de maons de Puerto Real fins a la piconadora que aplanava el pas a la nova carretera de l'Arrabassada. No va ser fins després de passar unes quantes jornades de sol a sol que Guerrero va poder substituir la Voigtländer sacrificada per continuar registrant la realitat fascinant que l'envoltava: un món de solars abandonats i cases aterrades, de barraques i indústries químiques de l'extraradi on, imperiosament, quasi provocativament, la vida brotava a cada cantonada. La bellesa i la dignitat de què ha sabut investir els darreres de la gran ciutat, on ell se sent realment a casa, li han guanyat des del primer moment el respecte dels mitjans on ha col·laborar com a fotògraf (la revista Grama, El Observador, El Periódico, el Diario de Barcelona, El País), però és la seva ascendència obrera el que ha contribuït més a definir el seu ofici de reporter, més i tot que l'astúcia o l'oportunitat o la intuïció. Perquè la imatge que més li escau continua sent la del peó, denominació de gran noblesa per qualificar aquells que, com Guerrero, sempre són “a peu d'obra”.

Des que es va jubilar el 2005, no han deixat de ploure-li reconeixements i homenatges, però amb aquest fotògraf de mirada agusada com si encara sentís a la cara l'assot del vent infantil de Tarifa no hi ha perill que cap d'aquests actes derivi en un espectacle artificiós de comiat. Hi ha, al contrari, un respecte autèntic, una estimació entranyable, com la que senten Olga Solà i Oriol Tarrats quan expliquen com n'ha estat, de fàcil, comptar amb ell perquè formi part de la programació de l'Espai Tònic, la sala d'exposicions que han habilitat a l'antiga fàbrica de ceràmica de Víctor Cuxart a Vulpellac, a tocar de la Bisbal d'Empordà. Són trenta-dues obres datades entre el 1969 i el 2005 en què emergeix tota la humanitat d'aquest fotògraf que no s'ha sentit mai artista, si això significa anteposar l'estètica a una posició ètica que considera irrenunciable. Hi ha algunes de les seves imatges més difoses, com l'extraordinari retrat d'un camperol d'El Salvador (tota la humilitat i la fraternitat de la condició humana en aquest gest de descobrir-se davant la presència d'un altre) o aquella maternitat captada en un racó remot de l'Amazònia (Moisès salvat de les aigües no per una reina, sinó per una indígena), que adquireixen un caràcter quasi religiós exposades sota la volta catacumbal de l'antic forn ceràmic de l'Espai Tònic. Però també n'hi ha moltes altres que revelen el sentit agudament irònic de Guerrero, en què els grafits del carrer serveixen sovint de contrapunt agre, burlesc o poètic de la vida que hi passa pel davant, com en la fotografia del nen posant-se la jaqueta en un carrer del Raval amb un gest tan aeri que electrifica amb un sentit insospitat el rètol “Escucha sus alas” imprès a la porta que té al darrere. El que no hi ha mai és impudícia ni recreació en la misèria. Fins i tot la imatge d'un home orinant contra els murs d'un edifici derruït on encara es distingeix, penjat en el buit, el mosaic d'una cuina, l'escaire de l'envà d'una habitació, té al contrari el poder magnífic de retornar a un terreny desolat la calidesa d'una llar. L'exposició de Vulpellac, que coincideix amb les que simultàniament també dediquen a Guerrero la Casa Amèrica (De professió: l'esperança, a partir del 25 de maig) i Barcelona Visions (Lamento borincano), es complementarà el divendres 22 de maig, al teatre El Mundial de la Bisbal, amb la projecció de La caja de cerillas, el documental que David Airob ha dedicat a Guerrero, en una sessió adreçada als alumnes d'institut del poble i amb la presència excepcional dels dos autors.