Un món millor és possible

Només van ser quatre funcions però de gran intensitat. Els veïns de la ciutat de Sarajevo, agermanada amb Barcelona des del conflicte dels Balcans, estan molt agraïts al suport polític, moral i econòmic de ciutats com Barcelona i Sabadell per a la reconstrucció de la ciutat. Catalunya ja col·laborava amb Sarajevo durant els 1.000 dies de l'assetjament. En cada dia d'aquell malson, Kamerni Teatar sempre va obrir i va oferir una funció al seu públic. En les millors condicions possibles que permetia el setge. No era gens fàcil. El forn veí del teatre va ser l'objectiu d'un dels primers bombardejos serbis. Els franctiradors tenien controlat aquell carrer i, per aquest motiu, actors, tècnics i espectadors es jugaven la vida per anar al teatre. Aparentment, res més innecessari per sobreviure però que, en realitat, va carregar de moral i de capacitat de resistència. Es van acabar construint túnels i habilitant la porta del darrere per evitar les bales assassines. Per Borja Sitjà, director artístic del Romea, el valor d'aquest teatre, a més, és que sempre van mantenir-se fidels a la idea de l'art, “mai van anar en contra de ningú”. Van seguir representant muntatges dels grans autors i peces contemporànies fugint d'un teatre que clamés a la violència o a res més que no fos l'esperit de la tolerància.

Quan es va acabar el conflicte, el Kamerni es va reconstruir mantenint fidel el seu desig de donar veu a tothom (també als que compartien passaport amb els antics agressors de la ciutat). Un dels primers títols, i que avui encara ressona, és La nit d'Helver, una peça escrita per un autor polonès, Ingmar Villqist, que imagina una mare conscient del risc del nazisme mentre el seu fill deficient juga i es vesteix amb l'uniforme dels invasors. L'amor de la mare cap al fill dirigirà la trama a un final tràgic que potser rescata un fil de dignitat: poder decidir el futur propi per sobre de l'amenaça dels altres. El que probablement deuria aixecar més controvèrsia en aquell muntatge estrenat fa onze anys (i que, puntualment, s'ha pogut veure al Romea) és que la mare bondadosa, generosa, resolutiva era l'actriu sèrbia Mirjana Karanovic. Ermin Bravo interpreta el paper d'un noi que viu enganyat i que, a vegades, prefereix fer veure que no entén les coses per poder disfrutar dels seus petits plaers amb els soldadets i les caixes de tresors. L'obra és d'una gran cruesa i deixa impactat l'espectador, però la pega és que hi ha un excés de melodrama, innecessari perquè la trajectòria vital d'aquesta mare i d'aquest fill que intueix el primer enamorament ja és prou escruixidora. De fet, probablement la trama seria més interessant si es poguessin descobrir els punts foscos de la mare, les seves pors per emprendre un viatge de valentia i determinació.

Borja Sitjà, que va ser director del Festival Grec durant 7 anys, havia intentat diverses vegades portar aquesta companyia al cartell, sense sort. Aquest cop, la possibilitat ha donat fruits. De fet, Kamerni Teatar ja havia fet una representació en senyal d'agraïment a Sabadell. Avui, els impulsors d'aquesta necessària retrobada cultural asseguren que Sarajevo continua necessitant ajuda perquè la situació laboral és deplorable amb un atur proper al 50% i uns sous molt baixos que impedeixen que aquesta ciutat, bressol de convivència cultural a Europa (el Papa la va identificar com la Jerusalem d'Europa), surti de la misèria. Iugoslàvia té molt present la lluita fratricida. Ahir mateix, per exemple, es va fer arreu (també al Born CC de Barcelona) un acte recordant els 8.373 homes desapareguts a Srebrenica Com deia el director del La nit d'Helver, Dino Mustafic, cada 50 anys reapareix la bèstia feixista per esclafar Sarajevo i les altres ciutats dels Balcans.