Crida i resposta: amor total
Adesiara publica per primer cop en català la correspondència entre Goethe i la seva jove admiradora Bettine von Arnim
Milan Kundera va tractar de la relació desigual entre Bettine i Goethe a ‘La immortalitat'
“Un amor així no necessita ser correspost: conté la crida i la resposta; té cura de si mateix.” Així definia l'amor que Bettine von Arnim sentia per Goethe Malte Laurids Bridge, l'autor fictici dels Quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke. Un amor platònic, evidentment, que Bettine von Arnim va materialitzar a les cartes que va començar a adreçar a Goethe quan tenia només 21 anys i el gran escriptor alemany 58. Adesiara recull ara aquesta correspondència traduïda per primer cop en català, i que és una mostra extraordinària de la sensibilitat romàntica de l'època, amb una edició a cura de Ramon Farrés. “El que compta és l'elevadíssim grau d'autenticitat literària que l'autora va saber transmetre en el seu testimoni ficcionalitzat d'una relació epistolar autèntica i la seva capacitat de descriure personatges, paisatges i estats d'ànim amb una sensibilitat poderosa que va captivar Rilke, Emerson i George Sand”, defensa Farrés.
Efectivament, la correspondència va ser elaborada literàriament per l'autora. Bettine, això no obstant, no només es va limitar a embellir el text de les epístoles, sinó que “va afegir i va treure el que li va semblar, va canviar dates i en alguns casos sembla que fins i tot s'ho va fer venir bé per donar la impressió que Goethe s'havia inspirat directament en les cartes d'ella per escriure alguns poemes o passatges de la seva obra”.
Aquesta manipulació, que es va conèixer a començament del segle XX, quan es van publicar per primera vegada les tretze cartes originals conservades, va motivar que l'escriptor txec Milan Kundera recreés la història en la seva novel·la La immortalitat (1990). Aquí mostra Bettine von Armin com una noieta assedegada de glòria (també es va cartejar amb Beethoven i alguns estudiosos diuen que era la seva “estimada immortal”) que s'apropa a un Goethe ja tardorenc, que no sap com treure-se-la del damunt. L'únic objectiu de la jove, segons Kundera, seria acostar-se a la immortalitat gràcies a la seva relació amb els grans homes.
Nascuda en el si d'una família de literats –la seva àvia, amb qui es va criar en quedar òrfena, Sophie von La Roche, és considerada a Alemanya una de les primeres escriptores professionals–, germana i esposa d'escriptors –Clemens Brentano i Achim von Arnim–, Bettine primer es va apropar a la mare de Goethe, que vivia a Frankfurt, el 1806, i entre les dues va néixer –explica Farrés en la introducció– “una intensa relació d'amistat”. Va ser així com, animada per la mare, es va atrevir a visitar Goethe, ja instal·lat al cim de la fama.
La relació epistolar comprèn del 15 de maig del 1807 a l'11 de gener del 1824 i és del tot desigual; és a dir, hi ha moltes més missives de Bettine que de Goethe. Aquest li escriu el 17 de març del 1809: “M'agradaria correspondre't amb paraules tant com amb pensaments, estimadíssima Bettine...” I ella: “Aquest matí, amb gran sorpresa, he rebut la teva carta. Ja no me'n feia paga, fa molt de temps que escric els meus fulls com un amant desesperat que els lliura a la ventada per veure si ella potser els porta a l'amic en qui el meu cor malalt confia.”
La correspondència s'atura quan la relació entre tots dos es va estroncar arran d'una discussió que va tenir lloc entre la dona de Goethe, Christiane Vulpius, i Bettine. Va ser el 1811 en el marc d'una inauguració a Weimar d'un artista amic dels Goethe que Bettine va carregar-se amb menyspreu. D'aleshores ençà, Goethe va tallar qualsevol contacte.
La correspondència, Goethe's Briefwechsel mit einem Kind (Correspondència amb un infant), es va publicar per primer cop el 1835, dos anys després de la mort de l'autor de Les penes del jove Werther. L'èxit va ser immediat i de seguida es van fer versions angleses i franceses. A banda del gruix de les cartes, també va publicar les adreçades a la mare i un diari en què parlava de la seva relació amb Goethe, uns documents que no s'inclouen en l'edició d'Adesiara.
Si bé no es pot parlar d'una Sophie Calle del romanticisme –recordem, l'artista francesa que a partir d'un correu electrònic de comiat que rep del seu estimat recrea el mite de l'abandó–, Bettine sí que és l'escriptora que sap expressar l'amor més absolut i incondicional, la qual cosa no deixa de ser, com en el cas de Calle, una creació artística que es basta a ella mateixa.