Extinció

Els irresponsables s'han extingit? L'acerada ironia de Peter Handke sembla acostar-nos al fabulós predicament bíblic que pondera l'estampa admirable del “tots els homes som el mateix home”, i en aquest sentit tots som Quitt, comprenem la seva lògica capitalista i la recerca del jo. I, tanmateix, l'honesta humanitat que acaba desplegant aquest monstre fascinant termina en mera ficció moralista. Perquè, com ha demostrat abastament la realitat, els Quitts dels nostres dies, els Quitts polítics, banquers, empresaris..., aquells que mouen i fan trontollar els fils de les nostres vides, no acaben, lamentablement, suïcidant-se. Són massa imbècils per comprendre la buidor que fa esclatar el cervell del nostre heroi.

És d'agrair que Lluís Pasqual recuperi aquest text de Peter Handke, perquè en el context de crisi insondable en què vivim la crítica intel·ligent i descarnada és sempre un consol. Però el text, en part profètic, sembla arrossegar el pas dels anys amb certa dificultat. D'altra banda, la realitat supera sempre la ficció, i la visió intel·lectual i despietada del dramaturg austríac, matxucant el poderós món empresarial, ja no pot sorprendre ningú. Al meu parer l'obra s'acaba en finalitzar la part primera, aquella que mostra l'inquietant Quitt, fosc, cínic il·limitat i desplegant el seu jo. En la part segona tot és un resseguir i subratllar el que ja hem intuït, vist i sentit, es castiguen els estúpids dolents i s'alliçona al públic, amb una moralitat que resta contundència a la mala llet.

La posada en escena és freda i distant, malgrat el joc dramàtic que s'empesca Handke, Lluís Pasqual cerca algunes estratègies per dinamitzar el tempo escènic amb el pretensiós llenguatge d'idees; música, humor, projeccions, canvi d'escenari... Els actors, amb les seves mecàniques tan conegudes, esdevenen titelles a mans de Quitt. Hi tenim la perfecció distant de Jordi Boixaderas, un grotesc i descordat Jordi Bosch, la mesura d'Andreu Benito, la naturalitat cinematogràfica d'Eduard Fernández, el clown Boris Ruiz, l'esforçat Lluís Marco, la correcció callada de Míriam Iscla i l'esclat de Marta Marco. És un muntatge vacil·lant, exigent i gens complaent. Aneu-hi!