El catalanisme, en perill

Ala casa gran del catalanisme hi han entrat tèrmits neoliberals. Potser la metàfora és excessiva. Tanmateix, descriu a la perfecció la perillosa deriva que enfila el nacionalisme del país, que com ens recordava Josep Termes té arrels populars i, com bé sabia Francesc Macià, serà interclassista o no serà. El president Pujol coneix massa bé Catalunya, i per això fonamentà la seva trajectòria cívica i política fent d'equilibrista sense xarxa, per damunt la inestable i contradictòria societat catalana, combinant democràcia cristiana amb socialdemocràcia per bastir una identificació sòlida i plural de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya. I probablement el president Mas, home culte i llegit, també deu ser conscient de la fragilitat social i identitària del país, i per tant de la necessitat d'establir consensos socials amplis i integradors. Tanmateix, la seva casa gran, amb la voluntat d'aixoplugar la immensa majoria de la complexa nació catalana, pateix una invasió de tèrmits que amenacen de fer-ne caure l'estructura. Són aquells que han posat per davant els interessos de classe (alta, per descomptat) per damunt de la necessària cohesió social; els teòrics i artífexs de les retallades; el creadors del discurs de la discriminació fiscal (que, tot i que fonamentat, està destinat a expressar la voluntat d'una exempció impositiva a les elits empresarials); qui ha pressionat per suprimir l'impost de patrimoni o de successions; qui reitera un discurs i una acció hostil contra els treballadors públics; qui crea i divulga el bonic conte infantil de l'emprenedoria (que bàsicament significa l'enaltiment de l'hegemonia empresarial per damunt els drets de la majoria assalariada).

No sé si els catalanistes són conscients de tenir mala peça al teler. L'anhelada independència, almenys per a prop de dues terceres parts dels nascuts al país, només és possible si hi ha prou base social per trencar amb Espanya. Almenys és el que es percebé el 10 de juliol, en la manifestació més massiva de la història de Catalunya, amb uns polítics que, també metafòricament, restaren immòbils en la marxa, perquè els governats eren molts metres davant seu, tot marcant-los un camí que no enfilen. Ara bé, si la majoria de la Catalunya polititzada es troba en la via del sobiranisme, aquest últim any els responsables econòmics del govern han enviat un missatge, inconscient o no, en què catalanisme equival a retallades, privatitzacions, austeritat i copagament. Només cal veure l'evolució de la protesta social del primer any de legislatura. Manifestacions, protestes, ocupacions de CAP i d'habitatges buits i un profund i inquantificable distanciament entre ciutadania i política. Per cert, amb una protesta social en què el castellà predomina en pancartes i consignes.

Certament, el govern de la Generalitat té una composició plural, com ja passava en l'etapa de Pujol. Tanmateix, el sector socialment més sensible, l'alè de cristianisme social de la Convergència dels vuitanta, sembla mut davant l'actuació més decidida dels partidaris del tatcherisme pur i dur (és el cas de Boi Ruiz i la seva utopia sanitària en la línia del Tea Party de menys govern i més beneficis privats). Davant la tolerància amb el neoliberalisme nostrat, que fa servir l'espoli fiscal com a excusa, hi ha el risc evident de l'articulació política dels damnificats des d'una orientació lerrouxista. De fet, l'èxit del PP i de PxC al cinturó roig no és més d'aquest símptoma que assimila catalanisme a capitalisme despietat i anòmic. I pot passar perquè ja ha passat. El lerrouxisme de principis de segle XX aprofità l'apropiació del sentiment catalanista pels industrials de la Lliga com a esquer d'un projecte d'hegemonia burgesa, mentre que la incapacitat dels republicans catalanistes per gestionar la crisi dels anys trenta empenyé els sectors més anticatalans a controlar la CNT i la FAI.

El principal perill del catalanisme actual és aquest retorn al passat. A envoltar amb la senyera el que són simples interessos de classe. I tenint en compte que molts dels qui han entrat a la casa gran no fa gaire havien format part del Vichy Català (els antics col·laboracionistes amb el franquisme) no fóra estrany que s'estigui duent a terme una calculada estratègia d'infiltració i sabotatge. Un sabotatge consistent a contaminar el catalanisme de teoria i pràctica neoliberal per privar de base social el projecte nacional; a avortar la creació d'una majoria cívica que empenyi el país vers l'emancipació; a allunyar Catalunya dels catalans; a estroncar la deriva sobiranista a còpia de privatitzacions, retallades, austeritat i exempcions fiscals a aquells que, com recordava el poeta Pere Quart, “quan no hi ha visita parlen sempre en català”.