Adéu a una gran premi Nobel

Mai no es va cansar de repetir que tots els seus poemes naixien de l'amor, “fins i tot els que transmeten el mal tenen una mirada d'amor cap al món”. La desaparició de la gran poeta polonesa Wislawa Szymborska no és exclusivament una gran pèrdua per a la literatura sinó també per a tots aquells que estimen la sensibilitat com un art més enllà de les disciplines culturals. Discreta, delicada i solitària, amb Szymborska s'acaba una mirada cap a la tendresa de la quotidianitat. Tota la resta són les grans paraules, que ella va voler reproduir en veu baixa, com en el poema que J.M. de Sagarra i Àngel va traduir dins l'antologia Vista amb un gra de sorra, publicada immediatament després que la poeta obtingués el Nobel del 1996. En un exercici contra la crueltat, Szymborska traslladava al poema un cabirol perseguit per un caçador. En les seves preguntes sobre la destrucció dels humans es podria condensar la poètica de l'escriptora. La literatura sorgeix com una defensa del desprotegit, una resposta a l'inaprehensible: “S'obliden que aquí no és com la vida. / Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc. / Un parpelleig durarà tant com voldré jo, / li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats / farcides de bales aturades en ple vol. / I, si jo ho mano, res més ja no s'esdevindrà. / Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà / ni cap bri d'herba cedirà sota el punt de la peülla.”

En una entrevista del malaguanyat Félix Romeo, Szymborska li explicava que treballava diàriament en els poemes i que sempre naixien espontàniament, a través d'una llengua viva, plena de jocs de paraules i a la recerca d'un estil col·loquial: “Crec que cada poema l'escriuen dues persones. N'hi ha una que sent les coses, les experimenta i les pensa. I una altra que és darrere meu quan escric i em pregunta si no estaré exagerant, si ho entendrà el lector i per a què li servirà. Aquest jo irònic sempre hi és, i, si desapareix, escriuré poemes pèssims.”

Un càncer de pulmó va liquidar Wislawa Szymborska. Tenia 88 anys i recordo la foto fumant intensament després de l'obtenció del Nobel, com si el tabac fos la recompensa d'anys de viure al marge, o buscant els marges per crear la seva obra. També les imatges dels arbres des del seu apartament a Cracòvia. I la poesia sempre: la poesia en la premsa, entre els animals que li inspiraven tota mena de faules, petites històries amb un rerefons moral, que ens omplia. Reconeixia l'admiració per Brodsky, amb qui havia mantingut amistat, i es considerava deixeble de Rilke. És una de les grans estrelles de la poesia polonesa contemporània, al costat de Milosz –també premi Nobel–, Rózewicz, Herbert i Zagajewski. Poques literatures han tingut una plèiade de poetes coetanis de tanta qualitat.

De tots ells, la manera de dir de Szymborska és la més pròxima, la que es podria acostar més, salvant les distàncies, a Martí i Pol. Us deixo amb una altra versió de Sagarra, síntesi d'aquestes paraules de dol per a una escriptora admirable: “Res no passa ni passarà mai / dues vegades. A causa d'això / hem nascut sense pràctica / i morirem sense rutina. // Encara que fóssim els alumnes / més llonzes de l'escola del món, / no tornarem a repetir / ni cap estiu ni cap hivern. // No hi ha un dia bessó d'un altre / ni dues nits de ben semblants, / dues besades de forma igual / ni dues idèntiques mirades. // Ahir, quan algú va esmentar / el teu nom en veu alta, / per a mi va ser com si una rosa / hagués entrat per la finestra. // Avui, ara que estem junts, / m'he tombat de cara al mur. / Una rosa? I què és una rosa? / És una flor? O bé una pedra? // Per què, mala hora, t'interposes / amb una por innecessària? / Existeixes, doncs has de passar. / Hauràs passat, i serà bell una altra vegada. // Somrients, mig encerclats, / provarem de retrobar la concòrdia, / per bé que som tan diferents / com dues gotes d'aigua.”