Rajoy, cautelós a Europa

A la zona euro hi ha moltes coses en joc i per això resulta sorprenent la parsimònia de Rajoy a l'hora de fer la seva aparició en escena. És cert que en una crisi com l'actual són molts els fronts oberts que el cap del govern ha d'atendre, però contrasta la rapidesa del govern a l'hora d'adoptar decisions a nivell intern amb els dubtes i les vacil·lacions en les actuacions exteriors. En efecte, alguns ministeris, precipitadament i sense diàleg amb altres forces polítiques, llancen iniciatives i projectes que no poden ser improvisacions, sinó canvis llargament meditats. Arias Cañete, per exemple, d'una sola tacada, anuncia un canvi de la llei de costes com a factor de creixement econòmic probablement pensat en termes d'edificar encara més al litoral. Per la seva extracció social, diguem-ne de cortijo, i pels llaços conjugals amb els Domecq, que saben que marca una manera de ser i de fer més a l'estil “señorito de Jerez” que no pas “señor de Sevilla”, hi ha fundats temors que, amb la nova llei, fins i tot l'hotel Algarrobico d'Almeria, condemnat a ser enderrocat per infracció de les normes urbanístiques, sigui finalment indultat. A part d'un altre propòsit igualment polèmic consistent a ressuscitar el Plan Hidrológico Nacional.

I així cada departament s'afanya a posar damunt la taula una sèrie de frenètiques mesures recentralitzadores que van des de la targeta sanitària única que no necessita ser idèntica per declarar-la vàlida a tots els territoris. En aquest terreny simbòlic, ja amb el govern del PSOE, als carnets de patró d'embarcació d'esbarjo que són competència del govern autonòmic, ara se'ls ha obligat a portar, a més de l'escut de la Generalitat, el del govern central i, a més a més, a l'angle superior una faixa de bandera espanyola en diagonal, com la que portaven en temps de la dictadura els salconduits exigits per anar d'excursió a zones frontereres com ara la Cerdanya. Al Ministeri de Foment s'ha fet saber a corre-cuita que les inversions en infraestructures continuaran a la Galícia natal de la ministra i, naturalment, a Catalunya, són de la llarga, i res d'ample de via europeu per al Port de Barcelona que podria ajudar a la reactivació econòmica a través del sector exterior, és a dir, l'exportació i el turisme. També s'ha dictat un estop a la privatització parcial i gestió descentralitzada dels aeroports i a la mínima idea de potenciar El Prat. De totes maneres, ens podrem casar a la notaria sense precisar a quin preu. Pel que fa a la reforma del sistema financer, hi ha algunes coses que queden clares. Per exemple que, un cop culminat l'extermini de les caixes, el panorama és desolador. El president Pujol ho ha dit ben gràficament: si en queda alguna, de moment serà només mig catalana i poc després, totalment madrilenya.

Quan en Vilarasau, llavors president de La Caixa, va anar a veure el ministre Rato per proposar-li que els directius de les entitats es quedessin el control de les entitats mitjançant la Fundació, dient que el titular d'Hisenda s'hi va negar rotundament, perquè era una bogeria i perquè, a Catalunya, la gent sortiria a protestar als carrers. Tanmateix, ara que en Rato ha canviat de bàndol i és president de Bankia, a les dues entitats se les veu del bracet i pensant en possibles pactes més estrets. El governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, segueix en silenci, però el ministre del ram va impulsant o incentivant les fusions de bancs i caixes, plantejant rescats amb diners dels contribuents, i netejant la càrrega d'uns actius immobiliaris a fi de sanejar la banca. En totes aquestes operacions, la Generalitat hi té molt poques coses a dir per falta de potestats. De fet, el nivell d'autogovern és perfectament descriptible. Per exemple, en el cas de l'Agrupació Mútua, és la Direcció General d'Assegurances del govern central la qui ha intervingut la Mútua per executar la venda de l'entitat.

Malgrat tota aquesta diligència de portes endins, resulta que on s'està dirimint el futur és a la UE. És allà que, a l'última cimera, Rajoy es va presentar en societat i, de forma mansueta, es va comprometre a posar en pràctica les mesures d'austeritat, que Alemanya reclama i que signifiquen una reducció del dèficit de proporcions difícilment practicables. Era un compromís solemne d'un governant que afirma que, en cas d'una Europa de doble velocitat, Espanya farà tots els sacrificis necessaris per mantenir-se a l'escamot que encapçala la cursa. No oblidem que, el 2012, Espanya haurà de fer front a uns venciments totals (de deute públic i privat) de 400.000 milions d'euros. L'alternativa és o retallar les prestacions de l'estat del benestar o apujar els impostos, cosa que, junt amb la pèrdua de poder adquisitiu, representaria una demanda prou debilitada per no poder impulsar el consum. En aquesta quadratura del cercle, Rajoy es va veure forçat a prometre que no apujaria els impostos, onze dies abans de fer-ho. Segurament, és cert que el govern del PSOE, en el traspàs, va ocultar la magnitud del forat, però sembla evident que, en aquesta matèria, el PP sabia perfectament el que es trobaria. I no es pot al·legar que la culpa és de les autonomies, perquè l'administració central és la causant de tres quartes parts de la desviació.

D'altra banda, les males notícies no paren de sortir. Sense anar més lluny, s'acaba de publicar el nombre d'afiliació a la Seguretat Social i s'ha vingut a palesar que, al pas que anem, la disminució de la quantitat de cotitzants no podrà cobrir les prestacions dels beneficiaris. La desacceleració de l'economia espanyola impedirà, doncs, retallar el dèficit fins a les quantitats previstes. I Rajoy ja juga a guanyar temps i rebaixar l'austeritat exigida anteriorment. I la mateixa cancellera Merkel insinua que es podria ser més flexible en aquest any marià en què els dos grans perills són l'Italià de Mario i l'Espanya de Mariano. Per tant, sembla que la desviació pressupostària moderada no seria objecte de sancions automàtiques. El president de la Comissió Europea també és partidari de portar les coses de manera suau i comprensiva. Òbviament, els països que han estat tractats amb rigor protestarien per qualsevol tracte preferent. A pesar de tot, Botín, el president del Santander, ha dit que tot plegat és culpa d'uns polítics ineptes. Es veu que, en canvi, els banquers són competents, honestos i de comportament angelical. Per cert, han llegit el que cobren els directius de les caixes rescatades amb diners públics? Doncs, pensin el que cobren els altres sense revelar-ho i se'ls posaran els pèls de punta.