Ariadna i Teseu, Dèdal i Ícar

No se m'acut millor manera per representar, transmetre i explicar valors –negatius o positius–, com la generositat d'Ariadna o la traïció al seu pare; l'enginy de Dédal; la crueltat de Minos; el coratge de Teseu i la seva entrega envers el seu poble, però també l'egoisme del mateix heroi demostrat amb Ariadna, o la inconsciència de Dèdal, que com ho fan el director gironí Jordi Prat i Coll i la seva companyia eventual, amb l'espectacle familiar El fil del mite, que es va poder veure diumenge passat a l'auditori de l'Espai Caixa de Girona.

Fa un temps, la Fundació La Caixa va determinar promoure un cicle d'espectacles de producció pròpia –necessàriament de petit format– sobre el pensament i la cultura clàssics, adequats per als més joves, en aquest cas, de 7 anys en amunt, que programa en els centres Caixa Fòrum que té escampats per Catalunya i la resta de l'Estat (Barcelona, Madrid, Lleida, Tarragona, Palma i Girona). El fil del mite és un d'aquests espectacles. Jordi Prat i Coll fa una tasca admirable en l'adaptació dels tres mites a l'entorn dels quals està bastida la peça: Teseu i el Minotaure, Teseu i Ariadna, i Dèdal i Ícar. El fil del mite, que va acompanyat, com els altres espectacles, d'un magnífic dossier educatiu adreçat als escolars, és un espectacle senzill, però superb, amb dosis de música, poesia i humor, entretingut, ben interpretat, a mig camí de la narració i el teatre, amb la durada justa i, sobretot, profundament educador. La complexitat dels mites, un obstacle considerable, és superada en aquest espectacle amb enginy, per posar a l'abast de la mainada l'essència dels relats i dels personatges, del seu caràcter, les seves intencions i sentiments.

El fil del mite és d'aquella mena d'espectacles que dignifica el teatre familiar, perquè no menysté la intel·ligència del seu públic i perquè els qui l'escenifiquen hi posen tots els sentits per tal que tot plegat funcioni com un rellotge, de manera que durant poc més de tres quarts d'hora l'auditori està totalment pendent d'allò que esdevé sobre l'escenari i surt de la sala emocionat.

A l'inici, a la caixa negra, un entramat de fils amb multitud de significats reals i simbòlics, delimita l'espai d'actuació, en què també es troben escampats elements d'atrezzo, una cadira i un faristol. Irrompen tres narradors i un músic –l'esplèndid guitarrista Mario Mas, el qual, entre diversos projectes, acompanya de manera impecable a la cantant Sílvia Pérez Cruz–, que triguen cinc minuts escassos a captar l'atenció del públic. La narració i la interpretació, amb el coixí musical, s'entreteixeixen: compareixen Esterió, el brutal però incomprès i solitari Minotaure, i també Teseu, heroi atenenc, i Ariadna, princesa de Creta, així com Dèdal, el savi arquitecte. I aquest mite enllaça amb fluïdesa amb els altres dos; per una banda, l'abandonament d'Ariadna a l'illa de Naxos, per part de Teseu, i la seva trobada amb Dionís, i per l'altra, el confinament de Dèdal i Ícar, el seu fill, en una torre, presó de la qual escapen volant, fins que Ícar s'acosta massa al sol i se li fonen les ales.

Espectacles així són indispensables per formar una societat educadora. El proper espectacle del cicle és La guerra de Troia, és molt visual i s'acaba d'estrenar a Barcelona. Arribarà a Girona i es farà obert al públic i per a escoles. Caldrà estar atents.