La crisi i les responsabilitats compartides

Una de les falses veritats més difoses darrerament és la idea que “hem” viscut per damunt de les nostres possibilitats. Aquesta primera persona del plural és més que discutible. A diferència de les nostres elits polítiques i econòmiques, la majoria de persones de la majoria d'entorns han tingut un capteniment financer racional. Si hi ha hagut un endeutament superior en la darrera dècada, aquest ha estat per tres causes principals: l'enaltiment del crèdit, tant des de la pressió mediàtica com des del col·laboracionisme governamental amb el món financer; el desig de mantenir el poder adquisitiu en període de davallada salarial (mentre l'economia creixia); i, la més vergonyant, la bombolla immobiliària, que obligava a hipotecar-se durament per exercir el dret constitucional a l'habitatge, promoguda i provocada per aquells que realment van viure per damunt les possibilitats de tothom, i que han fet que la resta paguem la seva factura.

Ara bé, la falsedat de les excuses per justificar aquest cop d'estat financer no significa que tots i cadascun de nosaltres, des de diversos àmbits, haguem estat del tot innocents. Cada sector té la seva part de culpa. La classe política apareix al capdavant del rànquing. La seva obsessió per desmobilitzar la ciutadania des de la Transició ençà ha tingut com a resultat que s'han eliminat els tallafocs de la societat civil. No és cap secret que els ajuntaments sovint van comprar l'oposició veïnal per especular o privatitzar, o que el govern incità la gent a enriquir-se sense advertir el dany col·lateral de la desigualtat extrema i la indiferència respecte als desafavorits.

És clar, les agrupacions polítiques dels inicis de la democràcia han esdevingut costoses i sofisticades maquinàries de poder que, a partir de la seva dependència financera, han acabat esdevenint titelles dels banquers. Els sindicats majoritaris sovint van participar indirectament de la festa, tot signant pactes indefensables (com ara fons de pensions especulatius, moderació salarial en temps de bonança, oposició retòrica i col·laboracionisme pràctic amb la bombolla) i contribuint a la passivitat dels assalariats. Finalment, les universitats, bona part de la intel·lectualitat o els mitjans de comunicació en mans privades acabaren intoxicats pels diners que repartia un sector financer que, si bé només ha venut fum, ha convertit en cendres el teixit productiu.

Les responsabilitats polítiques, tanmateix, no són menors que les responsabilitats morals. Fenomen curiós, tant dreta com esquerra, tant classes altes, baixes o mitjanes, han colgat tot principi moral sota de tones de corrupció. Les esquerres, com bé assenyalava Tony Judt, en acatar acríticament les regles del joc del capitalisme, abdicaren de la dimensió ètica de la política i el principi fonamental que sense igualtat no és possible la llibertat. Les dretes renunciaren al pòsit de cristianisme social (sobta, amb poques excepcions, el silenci de la cúpula eclesiàstica davant la corrupció i cobdícia generalitzada). I cada grup social s'ha comportat de manera irresponsable. Les classes altes, principals beneficiàries del procés, s'han deslliurat dels pocs escrúpols que els quedaven. En bona part, han practicat un exhibicionisme frívol, s'han enriquit encara més tot incloent dosis de fingida filantropia. Entitats financeres que diàriament desnonen centenars de famílies encara tenen la barra de dir que l'obra social de les caixes ajuda les persones sense llar! A la seva proverbial hipocresia, s'ha sumat la indiferència més absoluta envers els perdedors d'aquest procés. Diríem que les elits catalanes i espanyoles experimenten una mena de síndrome de Maria Antonieta. “Si no tenen pa, que mengin brioix; si hi ha atur, que facilitin l'acomiadament; si una de cada cinc persones no té feina, que els altres treballin més hores i es jubilin més tard”, afirmen. No en són conscients, de les perilloses conseqüències de la seva retòrica i accions fins al punt que, com la reina francesa, semblen haver perdut el cap, o el poden perdre.

Per la seva banda, les classes mitjanes han estat meselles, egoistes i inconsistents. Han empès els polítics a abaixar els impostos. Han prioritzat l'individualisme per damunt el sentit cívic i col·lectiu. Han preferit el consum al benestar. S'han lamentat de l'erosió dels drets laborals mentre s'aprofitaven de l'explotació dels immigrants. Han estat col·laboradors de la bombolla. Han volgut blindar-se respecte als més desafavorits mitjançant processos de segregació urbana o educativa. I ara, en veure perillar els seus interessos, llur indolència els impedeix reaccionar. Finalment, les classes baixes s'han comportat de manera estúpida i inconscient. En comptes d'aprofitar els recursos educatius posats a la seva disposició, han renunciat temeràriament a gaudir d'una bona cultura i formació, i s'han deixat seduir per un consumisme buit i compulsiu, mentre han adoptat un individualisme superficial i han renunciat al sentit solidari que els havia caracteritzat no fa gaire. En termes metafòrics, han preferit tunejar-se el cotxe a comprendre el món i transformar-lo.

Tot plegat ens ha portat a una societat immadura i moralment inhabilitada, incapaç de construir una alternativa mínimament coherent i d'oposar resistència a una terrible agressió contra la nostra manera de viure, en un punt en què tothom espera que la providència transformi el panorama, mentre que, abandonat el costum de la solidaritat, (aparentment) hem perdut l'esma de fer front a la situació.