Pública i de qualitat
La setmana passada les universitats públiques catalanes van viure una sèrie de mobilitzacions contra les retallades i una jornada de vaga. Certament, la preocupació per les retallades en els pressupostos de les universitats és compartida per tota la comunitat universitària. La disminució de la subvenció de la Generalitat en els darrers tres anys és d'un 20%. S'hi afegeixen la disminució en els sous del personal el 2010 i l'incompliment del pla de millores que van pactar amb les universitats els consellers Del Pozo i Castells l'octubre del 2006.
Si les universitats ja van advertir que la implantació de l'espai europeu d'educació superior a cost zero era poc viable, finalment aquesta implantació s'ha hagut de fer amb reducció de costos. La comunitat universitària està aplicant, doncs, una nova metodologia d'ensenyament (l'avaluació continuada) amb menys recursos. Pel que fa a la recerca, pateix no només la retallada del finançament ordinari de les universitats sinó també una forta reducció en les partides dels projectes d'R+D estatals. En aquest context, la progressió que han fet les universitats catalanes en els darrers anys, millorant les seves posicions internacionals, es pot veure seriosament qüestionada. Les universitats catalanes estan esdevenint menys atractives perquè hi tornin els investigadors catalans que han fet una part de la seva carrera a l'estranger i per atraure professorat internacional. També es pot veure compromès el futur de professorat ben format, avaluat per processos d'acreditació externa rigorosa, i en el qual s'han esmerçat molts recursos.
Per tant, benvingut sigui el toc d'atenció que poden representar aquestes mobilitzacions sobre la situació a les universitats. Ara bé, cal ser conscients que la Generalitat està al límit de l'asfixia financera, i a curt termini tot el conjunt de l'administració pública ha de fer ajustos. Caldria que els convocants de protestes no oblidessin que el dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans, i el finançament insuficient dels seus governs autonòmics, no són aliens a la situació en què es troben les universitats catalanes, valencianes i illenques. Potser, per posar un sol exemple ben il·lustratiu, convindria que els estudiants que protesten assenyalessin clarament els responsables del fet que els estudiants dels Països Catalans siguin els que reben menys beques de l'Estat, i que aquestes encara avui no estiguin traspassades.
La universitat pública, catalana i de qualitat està sotmesa a dues pressions que es retroalimenten: la d'una minoria molt ideologitzada que sota el pretext de defensar la universitat pública intenta convertir-la en un totum revolutum, on imperen les imposicions antidemocràtiques (ocupacions d'espais, limitacions de drets individuals, malbaratament de mobiliari), i la de grups d'interessos que creuen que la solució exigeix la gestió privada, els nomenaments externs, i la desaparició dels processos interns d'elecció democràtica. Que els primers no esdevinguin el pretext dels segons per imposar models on les universitats perdin autonomia en relació amb el poder polític i econòmic, i el seu paper d'ascensor social es vegi compromès. El gros del professorat, de l'alumnat i del personal de les universitats públiques catalanes està compromès amb l'objectiu de convertir-les en un referent de qualitat al servei de la societat que les finança. I els resultats dels darrers anys, en què les universitats públiques catalanes ocupen els primers llocs de l'Estat en els rànquings internacionals, avala aquesta feina. Ara és responsabilitat del govern assegurar que les retallades no comprometin el futur de la universitat catalana.
