‘A mi hijo, en catalán'
Un grup de pares de Santa Coloma de Gramenet, molts dels quals castellanoparlants, van aconseguir que la immersió lingüística a l'ensenyament públic comencés per la seva escola ara fa tres dècades
La directora del centre pioner alerta del risc que suposaria per a la igualtat d'oportunitat dels alumnes cedir al setge contra la llengua pròpia
Ara que hi ha qui compara la situació dels castellanoparlants de Catalunya amb la que vivien els negres durant els anys de segregació racial als Estats Units, a molts catalans els ha tornat a la memòria la lluita de molts pares i mares que fa tres dècades van lluitar plegats pel dret dels seus fills a aprendre el català en entorns on la llengua pròpia del país era un idioma gairebé exòtic.
Així va succeir a Santa Coloma de Gramenet, on un grup de pares –catalanoparlants i castellanoparlants–, es van confabular l'any 1982 per escolaritzar els nens en català, “tal com es feia a moltes escoles privades de la veïna Badalona”, relata la directora de l'escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma, Amparo Puntos. Els pares –explica Puntos– van iniciar una recollida de signatures per portar la immersió en català a aquesta ciutat del Barcelonès nord i van començar a moure fils a través de l'Ajuntament (amb l'alcalde Lluís Hernàndez al capdavant) per aconseguir-ho. Paral·lelament, la Generalitat ja estava treballant en el programa d'immersió lingüística en català per a tot el país.
“Els pares, sobretot els castellanoparlants, tenien molt d'interès que els seus fills aprenguessin el català i, en un entorn pràcticament al cent per cent castellanoparlant, l'únic lloc on podien fer-ho era a l'escola”, explica Puntos, que va arribar a l'escola Rosselló-Pòrcel pocs anys després que s'hi implantés la immersió en català. Ho van aconseguir el curs 1983-84 i l'escola Rosselló-Pòrcel (aleshores situada en un altre local, provisional) es va convertir en el primer centre públic a engegar la immersió lingüística en català.
El programa es va estendre ràpidament per tota la ciutat i el país i, de seguida, es va disparar el nombre de catalans capaços d'entendre i parlar la llengua pròpia del país. Segons dades del padró del 1986, el percentatge de ciutadans de l'àrea metropolitana de Barcelona que entenien el català era del 80%, i només declaraven saber parlar-lo el 50%. Actualment, segons l'informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, en aquesta mateixa regió de Catalunya entén el català el 95% de la població i el sap parlar gairebé el 80%.
Ús social
Un cop garantit el coneixement del català per part de la immensa majoria de la població, el repte és ara, segons els sociolingüistes, estendre'n l'ús social. “Tot i que els nens quan acaben la primària tenen un bon nivell de català i els parlen amb fluïdesa, quan surten al pati, la majoria parlen en castellà”, admet la directora del Rosselló-Pòrcel, que veu imprescindible la immersió en català per garantir la igualtat d'oportunitats de tots els nens.
L'escola ha canviat molt des d'aquells primers anys de la dècada dels vuitanta. La composició gairebé monolingüe castellana de l'alumnat d'aleshores ha passat a la història i ha deixat pas a uns estudiants amb un amplíssim ventall d'idiomes com a llengües maternes. Només cal fer un cop d'ull al mural que tenen penjat al costat de consergeria, en què es dóna la benvinguda en deu llengües diferents: català, romanès, xinès, castellà, armeni, bengalí, anglès, urdú, portuguès i àrab. “Molt sovint hem de recórrer a traductors per entendre'ns amb els pares”, assenyala Puntos, que explica que disposen de papers traduïts en diversos idiomes en què s'expliquen les normes bàsiques del funcionament del centre. Tot i aquesta gran diversitat cultural, “per als pares no hi ha cap problema que la llengua vehicular sigui el català”, assegura la directora.
Marc Navarro, pare d'una nena de P4 de l'escola, corrobora les paraules de Puntos i s'indigna davant el setge judicial de què és víctima el català a l'escola. “A casa parlem català i castellà, però al barri on vivim la majoria dels nens parlen en castellà i, per tant, la meva filla parla molt més en aquest idioma”, explica Navarro, que veu en la immersió l'única manera de preservar la llengua pròpia en entorns on és menys present. Com fa trenta anys.