Els ossos o la llengua?
Cada any, el dilluns de la segona setmana de Pasqua els valencians celebrem la festa de sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Són molts els llocs que recorden amb veneració el pas de sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua per tot Europa. El Col·legi Imperial de Xiquets Orfes, fundat per sant Vicent el 1410, guarda una relíquia d'aquest dominic universal: concretament l'os radi del braç dret del sant i que és venerat pels devots del patró dels valencians. També Teulada venera un fragment de les costelles d'aquest sant valencià.
No seré jo qui rebutgi les relíquies, pel fet que són restes d'aquells personatges que venerem com a sants i amics de Déu i que ens són presentats per l'Església com a models de fe. Està bé venerar els ossos de sant Vicent! Però, i la llengua? Què ha fet l'Església valenciana de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi, l'administració eclesiàstica, o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?
Cada any, la llengua de sant Vicent queda reduïda a una anècdota i a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l'any? Per què l'Església continua ignorant la llengua dels cristians de Gandia, Borriana, l'Alcúdia, Elx, Nules, Alcoi, Morella o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim dels ossos de sant Vicent i del seu pas pels nostres pobles i no som capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?
El Concili Vaticà II recomanava l'ús de les llengües vernacles a la litúrgia. I els cristians valencians, encara estem com si res! Pau VI deia el 1965, en el discurs de clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels homes a Déu, i la Paraula de Déu als homes.”
Per què la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures i els textos eucològics són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d'un cristià dels Estats Units que, després del Concili, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l'anglès. I en l'església mai no em demanen diners en llatí!” A primers del 2011, un matrimoni valencià va marxar a Ucraïna en missió pastoral. I explicaven a la premsa que haurien d'aprendre ucraïnès, per poder realitzar el seu servei eclesial. I això que és normal a Ucraïna, per què no ho pot ser al País Valencià?
Tant de bo que l'Església valenciana (perquè sigui realment valenciana) a Vinaròs i a Xàbia, a l'Alcora, Bocairent i Onda, a Altea, Peníscola, Torrent i Almenara, torni a recuperar la llengua del nostre patró. Perquè els valencians només volem allò que tenen els cristians de Salamanca, de Burgos, de Toledo o d'Ucraïna: poder adreçar-nos a Déu en la nostra llengua! Sóc partidari de venerar els ossos de sant Vicent, sí. Però sóc igual de partidari de venerar i d'introduir a l'Església la llengua del nostre patró, perquè es faci realitat enmig nostre una nova Pentecosta. Per això, si venerem els ossos de sant Vicent, amb el mateix motiu també hem de venerar la llengua del nostre sant! Els ossos, sí! Però la llengua, també! Si cada any a València es representen els miracles de sant Vicent, algun dia podrà representar-se el miracle del valencià a l'Església?
