Nens gens salvatges

La cineasta madrilenya Patricia Ferreira feia molts anys que anava al darrere de tirar endavant una pel·lícula sobre els adolescents i l'educació. El projecte finalment s'ha concretat en la producció catalanoandalusa rodada majoritàriament en català Els nens salvatges, que es va presentar ahir al Festival de Màlaga i va rebre fortes ovacions, malgrat els problemes tècnics de la projecció per a la premsa (es va interrompre durant una hora i mitja).

L'educació, o, més ben dit, la mala educació que reben els nens i adolescents, ha estat objecte d'excel·lents pel·lícules. Un cop vist Els nens salvatges i sentit parlar la directora, és evident que el seu referent més directe és La classe, amb què Laurent Cantet va guanyar la Palma d'Or de Canes del 2008. “Em va servir –reconeix Patricia Ferreira– per saber que es pot treballar amb adolescents i trobar la veritat. És un treball amb actors no tan professional, però els dónes un marge de llibertat perquè puguin expressar el que tenen a dins.”

La pel·lícula se centra en tres adolescents (brillantment interpretats per Marina Comas, Àlex Monner i Albert Baró) i reconstrueix els fets dramàtics que ha protagonitzat un d'ells, que no es revelen fins al final. L'interrogatori a què són sotmesos s'alterna amb les seves vivències a l'institut, a casa, amb els amics...

Un factor important d'aquesta pel·lícula és que no es tracta de fills provinents d'entorns socials degradats. “És possible que el títol et pugui fer pensar en famílies desestructurades i delinqüents juvenils –apunta la directora–. Però és un títol irònic, no és que ells siguin salvatges, és com els anomenem, quan veiem un grup d'adolescents cridant, saltant i empenyent-se. Ho hem oblidat, però tots hem estat així.” Reconeix que “prenc partit decididament pels adolescents, en faig una defensa absoluta; els adults som els que estem obligats a ensenyar-los com és el món”.

En aquest sentit, Patricia Ferreira, que va guanyar el Festival de Màlaga del 2002 amb El alquimista impaciente, reparteix culpes i obligacions entre els pares i les escoles. Fa “una defensa encesa de l'educació pública, i això, per desgràcia, està de moda”.

Patricia Ferreira ha dedicat anys a investigar el tema: ha visitat escoles, ha parlat “tardes senceres al parc” amb nois i noies, ha entrevistat molts experts i professors, ha assistit a multitud de classes... No dubta a qualificar els professors d'“herois”, i considera que, no només no s'hauria de retallar la despesa pública en ensenyament, sinó que s'hauria de doblar.

Marina Comas, premiada amb el Gaudí i el Goya per Pa negre; Àlex Monner, un dels protagonistes de Polseres vermelles, i Albert Baró, que ha treballat a El cor de la ciutat i Les veus del Pamano, porten el pes de la pel·lícula, secundats per altres adolescents (companys de classe d'institut) i les seves famílies i professors (Aina Clotet, Montse Germán, Clara Segura, Francesc Orella...). Amb tots ells, Patricia Ferreira ens endinsa en el món adolescent i reflecteix amb molta força els seus sentiments i la seva visió del món.