La dansa dels balls populars

Present en la societat

En l'estudi de Joan Amades Danses de la terra, el folklorista explica la repercussió de les danses tradicionals en les implicacions agrícoles i la incidència social. I és que les danses descobreixen la forma de viure i sentir la festa, tal com la vivien els nostres avantpassats. És un estudi, de fet, que aporta noves concepcions sobre l'origen de les danses i les festes populars. D'altra banda, cal recordar que el Llibre Vermell de Montserrat (manuscrit del s. XIV al s. XVI), que constitueix un testimoni únic de dansa religiosa a l'Europa coetània, és la font més important sobre el ball popular a Catalunya durant l'edat mitjana. Una època en què els predicadors de l'Església van ser els encarregats de blasmar contra els balls populars «deshonestos». Després, en el decurs del segle XIX, en bona part influenciats per la moral catòlica, en un dels canvis més ben documentats en el món del ball popular, també van ser els qui més van escriure i actuar contra les noves modes que anaven arrelant a Catalunya. D'aquí que el folklore català tingués, en general, penjada l'etiqueta de moralitzant. I tot el procés de recollida i recuperació dels balls tradicionals no se'n van pas escapar. Era una posició declarada que, pel fet que es ballava per parelles i agafats, es tractava d'evitar que aquelles noves modes de ball que començaven a introduir-se entre els sectors populars, els acabessin capgirant l'ordre moral.

Amb tot, sigui a favor o en contra, la conclusió que el ball és una disciplina relativament poc estudiada, ho tornen a confirmar persones acreditades que han fet treballs de recerca per al Tradicionari, l'enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya: «Al nostre País sempre s'ha ballat, si bé resulta difícil seguir els rastre de les formes que ha pres aquesta expressió tan fugissera; més fàcil és assegurar que el ball ha estat sempre present en la societat».

Els esbarts

Amb els arguments que els balls antics s'anaven perdent, per contrarestar i condemnar els nous balls que feien furor en els ambients populars del país, les opinions moralitzants conservadores, sobretot en premsa escrita, van tenir en la creació d'un nou tipus d'entitats, els esbarts dansaires, el seu punt culminant. Sortosament després de diferents etapes, ets i uts, l'evolució dels nostres esbarts avui dia s'allunya d'aquells pensaments, i les seves motivacions només tenen a veure amb les tasques de recerca i divulgació de la dansa popular catalana tradicional. I els esbarts més atrevits conviuen entre la creativitat i l'estat pur de la tradició. A l'hora de fer un repàs de la història dels esbarts dansaires, Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) mereix un reconeixement especial, ja que va sobresortir com a mestre de dansa d'infants i va lluitar incansablement per interessar intel·lectuals i polítics en la preservació del patrimoni etnogràfic del país. «La dansa és l'expressió i la manifestació més completa que l'home i la dona poden fer amb el propi cos, i més si, al ball, s'hi afegeix el cant», afirmava Capmany, un dels autors que han fet un valuós esforç per sintetitzar la història de la dansa popular a Catalunya.

Popular i tradicional, ball i dansa

En l'aiguabarreig dels balls del folklore català, cal fer una diferenciació entre el que és popular i el tradicional. Mentre que el ball popular s'entén que és aquell del qual es coneix l'autor, el tradicional és considerat aquell ball de transmissió oral, sense saber-ne la procedència concreta, però que ha anat passant de pares a fills partint, sovint, d'orígens indefinits. En el cas del ball popular, que ha estat fet per al poble, és el que es considera que, amés de tenir un origen en un autor conegut, deriva d'unes formes culturals concretes. Amb tot, amb el considerat popular i tradicional passa com a l'hora de fer servir els mots ball i dansa. Perquè en l'interès dels mateixos estudiosos, encara que la diferència entre ball i dansa sigui com aquell qui diu inexistent, val a dir que quan algú es refereix a dansa, normalment la seva connotació ha estat de caire més cultivat, referint-se a la idea d'una expressió artística. Quan es parla de ball, el concepte es decanta, sovint, a la forma genèrica de moure el cos seguint el ritme del compàs d'una música que està més o menys treballada.

En referència a aquestes distincions, Aureli Campany en la seva obra La dansa a Catalunya (1935-1953) explica: «Entre les danses i els balls hi havia antigament molta diferència, perquè tothom admetia, i ningú ho condemnava, les danses, mentre que els balls eren anatematitzats per alguns moralistes. La dansa, en general d'origen més antic, era seriosa i reposada; s'hi mostrava l'habilitat dels peus. En canvi, el ball, mogut i revoltós, provocava continuada agitació i moviments intencionats, no sols en els peus sinó també als braços i a tot el cos.» Capmany acaba dient que «les danses eren apropiades a les persones de qualitat en les festes cortesanes o senyorials, mentre que l'element popular es delia pel ball amb la seva música alegre i bullanguera».

Festes majors

En tot plegat, avui dia quan es parla de dansa s'entén, generalment, uns balls coreogràfics dalt d'un escenari o en una plaça, desenvolupats per professionals o gent preparada com ara els que formen part d'un esbart. En el cas de referir-se al ball, es considera el que es porta a terme als envelats, les anomenades sales de ball, o fins i tot també en moltes places dels nostres pobles. Sigui com sigui, danses i balls, populars, tradicionals o moderns, plegats o individualment, formen part de les nostres festes majors.