“No puc pensar en més retallades”

Hi vaig anar perquè m'ho van demanar membres de l'equip del Macba i perquè m'adhereixo completament als motius de la concentració. Com a director del Macba, em toca prendre certes decisions delicades i assumir-ne les conseqüències, però això no treu que pugui manifestar la meva preocupació, que és també la preocupació dels treballadors d'aquesta casa, dels meus col·legues.

Tot i que s'ha actuat únicament per raons econòmiques, en cap cas punitives, ha estat un fet molt traumàtic. Ningú hi estava preparat. L'equip ha viscut un sotrac important i està tocat. Però tots plegats hem de tenir clara una cosa: el museu s'ha de transformar i s'ha d'adaptar a un nou context econòmic. Quan no t'adaptes als canvis, no sobrevius. El
problema és que nosaltres els hem hagut de fer, i els hem de fer, a tota velocitat.

Jo, que vaig estudiar filosofia, entenc perfectament que hi ha d'haver una proporció entre la despesa d'estructura i la despesa d'activitat. El museu ha de treballar d'una altra manera. Sense perdre la seva excel·lència, s'ha d'orientar més decididament cap al públic. Cap a uns públics més amplis i més fidelitzats. No pot ser que els estudiants universitaris, que tenen l'entrada gratuïta, no vinguin mai. Per què no vénen? Segurament, perquè encara ens veuen massa oficials. Però és que nosaltres tampoc ens hem acostat mai a ells. Hem d'invertir molt a explicar-nos millor i a fer-nos més amables. Ja ho sabem que l'edifici no ens hi ajuda. Fins ara, el Macba s'ha centrat en el producte, però poc a comunicar-se i a satisfer.

La direcció del museu ja no ha de tenir cura només dels aspectes científics sinó també dels econòmics, dels relacionals... El director del Macba s'assembla més a un director d'un museu americà que al d'un museu europeu. I més que s'hi haurà d'assemblar, perquè si el sector públic ens va retirant les inversions no ens podem pas quedar de braços plegats. Vol dir això que el Macba serà més comercial? No, però és prioritari guanyar nous públics. L'únic camí de sortida és créixer en ingressos propis. Només així aconseguirem recuperar els nivells d'activitat del 2008, que va
ser l'any més complet.

Un estímul; el que passa és que això no és Amèrica. Es necessitarà molt més que una bona llei de mecenatge per atraure finançament privat. Jo, com us dic, no em quedaré pas amb les mans a les butxaques davant un pressupost a la baixa per la crisi de les finances públiques. Ens hem d'imaginar altres formes de ser Macba en un context advers. Sempre hem estat un museu molt auster en la manera de gastar. Poc més estalvi podem fer. Més ja ens afectaria la qualitat. Què hem fet? Hem ajornat les grans exposicions temàtiques perquè no tenim capacitat econòmica per fer-les. A canvi, hem promocionat l'ús de la col·lecció pròpia. Vol dir això que la programació és més provinciana? No. Davant la crisi, hem reaccionat com han reaccionat tots els museus del món.

Jo crec que el 2014 podrem tornar a executar projectes de tesis històriques. Ja hi estem treballant. Per exemple, amb el Centre Pompidou de Metz estem parlant de fer una mostra sobre els orígens de l'art abstracte.

Hem hagut d'ajornar per a l'any que ve o per a més endavant algunes exposicions. Per exemple, la que estava prevista a la tardor de Ferran García Sevilla. Com a alternativa, a finals d'any presentarem la col·lecció Macba tematitzada.

Prefereixo no pensar-hi. És que no em puc imaginar més retallades. Vull pensar que el gran tràngol l'acabem de passar ara i que no n'haurem de passar cap més. Una gran notícia és que la Fundació Macba ha decidit donar-nos un nou suport: ens ajudarà a trobar finançament per a les activitats. Ha adquirit aquest nou compromís amb el museu, més enllà de
la compra d'obres.

Lideratge moral, d'idees, sí, perquè no costa diners. Tasques que vagin més enllà, no, no podem. Tampoc crec que sigui el que les institucions ens demanen. El Macba no dirà mai a ningú el que ha de fer, no som aquí per a això.

Si ens demanen opinions i consells, els en donarem, però els projectes curatorials i científics són propis i els han de defensar individus. El centre ha de tenir una identitat pròpia i el museu ha de fer de museu. La nostra tasca és més patrimonial, d'organitzar discursos. Ells han de tenir un esperit de risc més gran i més gran
flexibilitat que nosaltres.

A la llarga en necessitarà. Si volem que funcioni bé, cal que algú se'l faci seu. És la meva opinió.

Verbalment ja està tot pactat, en breu el presentarem. Tindrem una col·lecció d'art única, amb titularitats diverses, i les obres estaran a disposició de tots. Amb això guanyarem en llibertat. Farem coses que fins ara ningú no s'havia ni plantejat fer. Si penso en clau Macba, m'il·lusiona pensar que podré disposar d'obres d'art romànic, renaixentistes, del segle XIX... La primera col·laboració amb el MNAC la veurem al juny en l'exposició de Lluís Claramunt.

Entenc molt bé Pep Guardiola.

D'un tràngol com el que acabem de passar, el director no en surt indemne. Però penso que tinc feina a fer en aquesta casa. Si me
la deixen fer, tinc energia.

El 2011 vam baixar molt, però el 2010 vam pujar molt. L'any passat, l'exposició Estem preparats per a la televisió? va ensopegar. Per culpa de les retallades, vam prendre la decisió precipitada de prorrogar-la, i això encara ens va fer més mal. El 2011 no teníem ni conservador en cap ni cap de programes públics, i vam quedar sense capacitat de maniobra per poder recuperar visitants. Aquest any, hem retornat
a la tendència del 2010.

Sento que m'han donat suport.
Si no, faria el mateix que Pep Guardiola. Ara és el moment de pensar en el futur del museu,
no en canvis sobtats.

D'aquí a un any. M'agradaria seguir. Si veiés que no serveixo, marxaria. Crec en el projecte Macba.