La llesta Laietana

Fixa't tu com al final la van encertar. Hi va haver un dia que els directius de l'entrampada Caixa Laietana de Mataró –ni més ni menys entrampada que tantes caixes catalanes– van haver de buscar alguna entitat amb la qual compartir i mirar de superar les penes. La Caixa? La Caixa no la va voler. No ens en van explicar gaire els motius, però no la va voler. Caixa Penedès? La Penedès pretenia que la Laietana perdés nom i esquelles en favor seu, i això no es podia tolerar. Unnim? Tampoc Unnim. Catalunya Caixa? Tampoc. Ara no em facin dir per quins motius no es va considerar la fusió o la unió amb l'una i l'altra, però els cas és que ni fusió ni unió van ser un fet real. Veient que la caixa d'oros de Mataró anava de Rodes a Pilat sense decidir-se, el conseller d'Economia del moment, que era Antoni Castells, es desesperava i insistia a dir a la Laietana que fes el favor de no sortir del sistema de caixes català. Castells tenia informació de primera mà, perquè la Laietana finalment es va entregar a la Caja Madrid de Rodrigo Rato i del PP i va contribuir a la fundació de Bankia. Gran trauma a Mataró, una mica de depressió al sistema financer català, etcètera.

Doncs mira si la van encertar. Aquells besamans a Rato després d'uns dinars que deixaven els directius de la Laietana galtavermells, aquelles reverències, aquella literal absorció, han donat com a resultat que qui rebrà la injecció de milions salvadors del govern del PP serà, via Bankia, la Caixa Laietana, i en canvi no la rebran els bancs catalans amb qui havia festejat perquè són catalans i i perquè són petits i el seu enfonsament no seria tan traumàtic com el de Bankia. Tot un missatge polític, per altra banda, adreçat als catalans d'ara: el futur és Madrid, qui se salva és qui busca la salvació a Madrid i al PP. Catalans: facin com la Laietana, vinguin a Madrid i riurem junts del pacte fiscal i la sobirania.

Perdran el nom irrenunciable, l'obra social, el patrimoni, les arrels i el premi Iluro; han deixat en mans de mig Mataró, sobretot els jubilats, unes preferents convertides en accions que ara no valen res, però que els vagin amb un flabiol sonant, als directius i, és clar, als que veuen salvats els ahorros.