[D]
0
cultura
girona - 13 maig 2012 2.00 h

Camille

Cantant

“La França real és un país de barreges culturals”

- girona

Camille Dalmais (París, 1978), simplement Camille, ja fa una dècada –va publicar el seu primer disc, Le sac des filles, el 2003– que creix artísticament com una de les veus més interessants de la música francesa. Una veu versàtil, inquieta, juganera, deliciosa i orgullosament natural que tornarà a sonar en viu als escenaris catalans: el dimecres 23 de maig a l'Auditori de Barcelona, dins del Festival Mil·lenni, i el dijous 24 a l'Auditori de Girona (21 h; 25, 20 i 17 euros). En aquests concerts presentarà el seu cinquè disc, Ilo veyou, motiu principal d'una extensa gira. En una pausa dels seus sis concerts gairebé seguits a la sala parisenca Le Trianon –on va gravar el seu disc en directe, el 2006–, on ha penjat el cartell de complet, parlem amb Camille.

S'ha definit Ilo veyou com un àlbum acústic, viu, live, anacrònic... Jo hi afegiria artesà, directe. Què li sembla?
Directe em sembla bé, perquè trobo que en la música actual hi ha massa tecnologia, un excés d'informació i imatge i altres elements que s'interposen entre l'artista i el públic. És difícil fer les coses directament, però per a mi el gran luxe és poder cantar en una sala petita, molt a prop del públic i sense micròfon. És un alliberament orgànic, una manera de viure el moment musical instantàniament, sense cap muntatge.
Una part d'aquest disc l'ha gravat en petites capelles d'església. Hi buscava només la seva ressonància o també una certa mística?
Jo sóc laica, però a França hi ha moltes capelles que estan tancades i oblidades, i crec que és important reinventar i recuperar aquests espais que són patrimoni de tots, per exemple, per fer-hi concerts que no trenquin l'harmonia d'aquests escenaris únics.
Parlant del seu país, també li dedica una cançó (La France) que no queda clar si és una lliçó de macroeconomia o un deliri a la memòria d'Édith Piaf. Per què les fotocòpies són l'especialitat nacional francesa?
Sí, és una espècie d'himne nacional una mica absurd. El tema de les fotocòpies té a veure, d'una banda, amb la gran burocràcia de l'administració francesa, però també intento dir que cal modificar la imatge tòpica i de postal de França, la de la baguet i la boina, reproduïda infinitament. La França real és una altra, un país de barreges culturals i de tot tipus, encara que a alguns no els agradi.
El fet d'estar embarassada mentre enllestia aquest disc va fer canviar la seva manera de veure el món i la música?
Estic segura que sí, perquè les dones embarassades tenen un ritme més calmat i orgànic, més llarg que el nostre ritme productiu habitual, i crec que això s'ha plasmat en la manera com vaig escriure aquestes cançons i ha condicionat molt la meva música. Per a mi va ser com una espècie d'alliberament interior transmès a l'exterior.
A la cançó Allez, allez ha creat tota una coral infantil amb la seva única veu i una petita ajuda de la tecnologia. Com ho fa en directe?
Faig cantar els músics que m'acompanyen: els faig treure fora els nens que porten a dins.
Tant en directe com en disc utilitza el piano preparat, un concepte inventat pel compositor John Cage. De quina tradició musical se sent hereva: de la chanson, del jazz, del pop, de les avantguardes?
És difícil dir-ho. Jo crec que sobretot de tota la música vocal i també de la música contemporània minimalista, però la meva visió musical és oberta i hi ha lloc per a moltes altres coses.
En canvi, Cage i els compositors contemporanis no són tan populars com vostè...
Potser no són populars, però són universals.
Què li va aportar participar a la banda sonora de Ratatouille?
No sé si em va aportar més popularitat, perquè la majoria de la gent veu la pel·lícula i no relaciona la cançó Le festin amb mi, però va ser interessant participar en el projecte d'una gran factoria de somnis com Pixar.
En el seu últim concert al Palau de la Música va fer cantar Sol, solet al públic. Fa sovint aquestes coses?
Sí i m'agrada molt fer-ho, perquè crec que cantar és també fer cantar. És màgic fer aquestes coses col·lectivament: dóna felicitat i transmet unes vibracions increïbles.
Em sembla que li agrada jugar com els nens petits, no?
Molt. Crec que és el més important a la vida. I la música no és un joc perillós, sinó més aviat un joc harmonitzant. Generalment som massa seriosos.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a