Un tità de la música
Alguns intèrprets són una presència tan constant, admirada i estimada, al llarg de la vida del melòman, que, encara que puguin haver estat retirats des de fa anys, la notícia de la seva desaparició suposa un xoc emocional i crea una sensació d'orfandat. És el cas de Dietrich Fischer-Dieskau, el baríton alemany que va morir divendres als 86 anys. Afirmar que va ser el referent indispensable en la interpretació del lied és dir una evidència que, tanmateix, no dóna tota la magnitud de la seva figura. Si diem que ha mort un dels cantants més immensos del segle XX, ens acostem una mica més a la veritat.
Comencem pel lied, perquè és l'àmbit més fàcilment associable al seu art des que, amb la seva mare, va escoltar a Berlín, la ciutat on va néixer el 28 de maig del 1925, un recital que l'impulsaria a començar classes de cant. El 1943, amb 17 anys només, ja va interpretar un dels cims del repertori, Die winterreise de Schubert, el punt de partida d'una carrera que, pel que fa al cant, s'estendria fins al 1993. Amb una constància sense parió, Fischer-Dieskau va explorar de manera tan extensiva com intensiva el vast patrimoni de la cançó de concert alemanya dels segles XIX i XX. Schubert, Schumann, Wolf, Brahms, Mahler o Strauss no van faltar mai a la cita, però la seva atenció també es va centrar en figures secundàries, com ara Pfitzner, Schoeck, Reichardt i Spohr, entre molts altres.
Les eines que va emprar van ser una veu de baríton líric, especialment vellutada en els anys de plenitud instrumental, flexible i extensa, menada per una tècnica impressionant basada en un control total de la respiració que li permetia desplegar un legato en aparença infinit i acolorir a voluntat el so segons les necessitats del text i la música; una comprensió cabal dels versos dels poetes musicats per la flor i nata dels compositors alemanys que es traduïa en una dicció d'una minuciositat quasi malaltissa –escoltar Fischer-Dieskau era tota una lliçó d'alemany–; una curiositat sense límits i una erudició impressionant, i una descomunal força expressiva que penetrava fins al moll de l'os de les partitures que abordava.
Volia incidir en aquest últim aspecte, perquè sovint s'acusava Fischer-Dieskau d'excés d'intel·lectualisme, de poca espontaneïtat. És cert que en ocasions el baríton oferia interpretacions massa alambinades, no exemptes de cert manierisme, però en el seu cas rigor i visceralitat no eren termes excloents, tal com l'espectador sense prejudicis podia comprovar amb efectes devastadors. La seva proverbial musicalitat i flexibilitat, a més, van afavorir que compositors de la talla de Britten, Henze i Reimann li escrivissin obres.
El lied, cabdal sens dubte, és només una part de la carrera de Fischer-Dieskau, qui també posseïa un extensíssim repertori operístic, en què els grans rols de Mozart, Wagner, Strauss i Verdi (de resultats més discutibles, però mai menystenibles), fan costat a creacions més singulars i igual de fascinants com el doktor Faust de Busoni o el Mathis de Hindemith. Menys unanimitat va generar la seva faceta de director d'orquestra, encara que li devem alguns notables enregistraments amb la seva última esposa, la soprano Julia Varady; més valorada és la seva tasca d'escriptor, amb assajos remarcables sobre el repertori liederístic. Una discografia inabastable, al costat d'un qui és qui de la música del segle passat, és el millor testimoni de l'art immortal d'aquest tità que ens acaba de deixar.
