Bones notícies

La bona notícia té mala premsa. És així i s'ha demostrat en múltiples ocasions. Sembla que el lector necessita males notícies, que prefereix el consum de tragèdies i de desgràcies, més que no pas de descobriments i innovacions científiques. Amb tot, la mala notícia sistemàticament reiterada acaba causant efectes en el cos social i en la percepció que tenen els ciutadans de la seva capacitat per canviar el món.

Des del començament de la maleïda crisi, la saturació de missatges negatius ha crescut exponencialment. És difícil quantificar l'allau de males noticies que el ciutadà, mínimament interessat en l'actualitat, ha de digerir cada matí abans d'anar a la feina, o cada vespre abans de ficar-se al llit. Si, vertaderament, les notícies fossin digerides mentalment i emocionalment, causarien vertaders estralls en la ciutadania, però tinc la impressió que una tapa l'altra, de tal manera que, abans que s'hagin processat els efectes de la primera, en segueix una altra, tant o més alarmant que la primera, que l'eclipsa i centra el focus d'atenció, però solament durant una breu fracció de temps, perquè immediatament, en ve una altra de més grossa i així successivament.

Tots sabem que la finalitat d'un diari, com la d'un butlletí informatiu de ràdio o de televisió, no és fer un diagnòstic de la societat. Els diagnòstics corresponen als sociòlegs, als economistes, als antropòlegs, però un mitjà de comunicació de masses narra el que és notícia. No cal dir que sobre què és notícia hi ha un gran debat, però queda clar que no reflecteix, necessàriament, la tònica general, allò que s'esdevé de manera global, sinó que, més aviat, la notícia es refereix al que és notori, sigui per estrany, per exòtic, per horrible o, senzillament, perquè trenca la normalitat. Amb tot, molts consumidors de diaris, de butlletins informatius i de notícies interpreten el paper dels mitjans com a diagnosticadors de la realitat, la qual cosa té uns efectes corrosius en la visió que tenim de la nostra societat, del nostre món educatiu i de nosaltres mateixos.

L'allau de males notícies té efectes en la salut mental i emocional del país. Amb això no estic, òbviament, justificant el silenci, ni menys encara un tracte paternalista que amagui la realitat per no fer mal al ciutadà. El ciutadà adult necessita conèixer la realitat, però amb els seus clarobscurs, amb les seves llacunes i possibilitats. La saturació de missatges negatius acaba tenint un efecte desastrós en el seu subconscient, ja que el ciutadà comú pot arribar a la conclusió que no hi ha res a fer, a patir l'anomenada síndrome TINA (There is no alternative), i això el transforma en un paràsit, en un mer observador social, de tal manera que deixa de ser l'agent de canvi que pot arribar a ser.

Massa sovint s'amaga la bona notícia, perquè, probablement, no genera audiència i, no obstant això, hi ha bones notícies. Amb massa freqüència, l'agressió, la violència, la corrupció, la crueltat, l'estafa i la hipocresia són carnassa de diaris; però estranyament apareixen, en la mateixa proporció, notícies relatives a la innovació, a la mediació, a la pau, a l'honestedat, a la feina ben feta. Tal vegada perquè aquestes són les pràctiques habituals i, per això mateix, no són notícia. Si és així, podem estar més tranquils; però si vertaderament hem de creure que l'estat del món és el que ens descriuen els diaris i les televisions, el món és un malalt en situació crítica irreversible.

Contra aquesta manera de fer, cal mostrar que el món té possibilitats, perquè realment en té i només això pot suscitar el desig del ciutadà de canviar-lo, de millorar-lo, d'esforçar-se per canviar la situació vigent. Canviar el sentit de la mirada és ja començar a canviar el món.