De gran vull ser científic o, si més no, simpàtic

Fa temps que em balla pel cap que els científics tenen una visió del món (dit com un tot) molt menys dramàtica que, per exemple, la majoria de novel·listes, de cantants de balades o de cobradors de peatges. Aquella càrrega de transcendència amb què molts poetes ens venen els seus versos o molts pintors els seus quadres, els científics l'alleugereixen fins a termes més equilibrats i racionals.

El genetista David Bueno (company de suplement i de diari) és un exemple de científic rigorós, gran divulgador amb premis europeus que ho corroboren i persona amable i de conversa agradable. Sonia Fernández-Vidal, física i autora de dues novel·les juvenils d'èxit (La porta dels tres panys i Quantic Love, de La Galera) té un perfil semblant, és generosa amb els somriures, com Salvador Macip, de qui només cal visitar el web personal per adonar-se que es pot combinar la investigació sobre el càncer i l'envelliment amb el bon humor i la literatura més lúdica i fantasiosa.

La Magrana ha publicat la traducció de Joan Solé d'un important assaig de Bill Bryson, Breu història de gairebé tot. És un volum de 550 pàgines en què el periodista (nascut el 1951 als Estat Units, però britànic per voluntat pròpia, podríem dir) ens ofereix una visió de tot de temes científics des del punt de vista del neòfit amb ganes d'aprendre. Hi està tot documentat i hi ha unes extenses notes, bibliografia i índex analític.

De Bryson, no en sabia gaire cosa abans de rebre aquest llibre, ho admeto, però a les fotografies seves que trobem al Google sempre somriu, o fins i tot riu. O és un home de cor alegre o el fotògraf és Chiquito de la Calzada. En aquest cas escriu sobre temes de fondàries abissals, però amb aquella relativitat científica que comentava més amunt. Ha escrit llibres de viatges, de lingüística, de ciència i, entre altres activitats, va ser redactor en cap del The Times i subdirector del The Independent. Hi insisteixo: ser simpàtic i tenir un quocient intel·lectual de més de 130, és compatible.

Breu història de gairebé tot és un llibre més enllà de l'assaig tradicional, perquè Bryson hi incorpora diàlegs amb persones entrevistades, descripcions de, per exemple, sales de museus, punts de vista personals (amb ironia britànica) i moltes anècdotes entre les dades estrictament científiques. Podria comentar desenes de detalls d'un llibre tan ampli en tots els sentits, però m'haig de limitar a fer-ne un pessic: el Museu d'Història Natural de Londres conté uns 70 milions d'objectes de tots els regnes de la vida i cada any se n'afegeixen uns 100.000 a la col·lecció. Hi ha 780.000 espècimens de molses curosament catalogats, i tot d'aficionats que visiten el museu cada setmana, com ara un tal Norman, ara ja ancià i jubilat, que ha dedicat 42 anys a estudiar una sola espècie de planta, l'hipèric; un fet increïble en l'època de la multifuncionalitat, del deixar-ho tot a mitges i dels missatges de 140 caràcters explicant banalitats.