Arquitectura catalana a Estrasburg

La piràmide del Louvre de Pei, amb càlcul minimalista de Sol Lewitt, marcà una fita estètica en la convivència entre el nou i el vell. França ha estat un país modèlic en el maridatge entre patrimoni i contemporaneïtat i, en època de crisi com l'actual, no ha parat l'obra pública.

Malgrat la situació precària d'aquest gremi, els nostres arquitectes més reconeguts segueixen treballant en les instàncies internacionals, sota el segell del rigor i la seriositat. Jordi Garcés i el seu equip, compartit amb Daria de Seta i Anna Bonet, han guanyat recentment el concurs de l'estació marítima de Siracusa i el projecte de rehabilitació del Palau de Justícia d'Estrasburg, adjudicat en concurs pel Ministeri de Justícia francès, projecte en col·laboració amb Enric Serra, Lluís Vives i Jordi Cartagena (SVC Arquitectes).

Garcés té un llarg historial com a arquitecte. Al llarg de trenta anys, primer amb Enric Sòria i després amb nou equip, ha transformat els antics palaus gòtics del carrer Montcada en les noves sales del Museu Picasso de Barcelona i també l'antiga casa Garriga i Nogués d'Enric Sagnier, avui Fundació Gòdia, sala d'exposicions i hotel, però també espais més petits, marcats per la sobrietat, com la sala de meditació amb obra d'Antoni Tàpies a la Pompeu Fabra.

Jordi Garcés sempre ha treballat el volum cap endins, guanyant el màxim d'espai i de funcions en contenidors antics. La intervenció sobre edificis existents assenyala el tret comú del seu currículum. Arquitecte meticulós, amant del volum minimalista, de la claredat de les formes i de la seva eficiència en les funcions, tracta l'arquitectura com un corpus unitari, geomètricament contingut i respectuós amb la memòria i el patrimoni. El motor dels seus projectes és el canvi d'ús. Les seves intervencions mantenen l'esperit de renovació i enllacen passat i present, sense renunciar als valors patrimonials. “Un arquitecte ha de fer bona la decisió política”, ens diu. Per a la seva visió de la rehabilitació i restauració fa servir un exemple contundent: un paller a Travesseres de Cerdanya, convertit en habitatge. És gairebé un cub, una caixa amb una sola finestra que, finalment, acaba a l'interior amb un doble cos, tres nivells d'alçada i amb vistes a la Serra del Cadí.

L'edifici d'Estrasburg és un antic palau neoclàssic, de planta rectangular, de 50 x 80 metres de perímetre que l'arquitecte alemany Skjodel Neckelmann construí el 1897 sobre la tipologia original marcada per un altre arquitecte, J.C. Ott. L'equip de Garcés ha trobat una solució intel·ligent per a aquesta rehabilitació i nova construcció. Ha suprimit la tercera planta elevada i postissa de 1978, ha creat un volum interior en part del pati i el fa créixer amb noves teulades metàl·liques, que crea un nou skyline de l'edifici, com si de núvols es tractés. Ha concentrat les sales d'audiència al cos nou i ha posat l'antic espai perimetral de l'edifici vell al servei de la part nova, on es desenvolupen els judicis i l'activitat funcional de la justícia. Ha separat l'entrada del públic de l'entrada privada dels magistrats i la simbòlica Sala dels passos perduts dóna accés directe al pati, amb gran entrada de llum. La façana antiga, avançada endavant, es respecta íntegrament i conserva la seva relació amb la ciutat, però és precedida per una estora de pedra. El nou cos de l'edifici emergeix lleugerament per sobre del conjunt construït, dibuixant una mena d'àtic-sostre, un toc contemporani que no enterboleix la lectura de l'anterior edifici.

Garcés ha tret el que era superflu, ha despullat l'edifici, n'ha estudiat el volum i amb la construcció d'un nou volum a l'interior del pati en redefineix les funcions. L'original en pedra nua i el volum metàl·lic, i la forma i el color dels nous teulats de plans inclinats cap endins, crea el contrast entre el vell i el nou. La Sala d'Assisses, al darrer pis, amb il·luminació zenital, farà el servei als magistrats, mentre que a la part baixa, el vestíbul, la Sala dels passos perduts i el pas vers les noves sales d'audiència formen un sistema unitari d'espais de representació accessibles al públic.

S'ha aconseguit el respecte per l'edifici clàssic, la conservació del seu perímetre i volum extern i la rendibilitat del seu volum intern: una caixa moderna, dins d'una carcassa antiga, que serà també adaptada al nou ús, sense gastar ni un mil·límetre més del solar existent. D'això se'n diu màxim profit i estalvi, potser perquè l'arquitecte està acostumat a transitar pel gòtic barceloní, espais minimalistes que diria Alexandre Cirici, que obliguen a l'austeritat i a la contenció, i a aplicar “el menys és més” abans que ho proclamés Mies van der Rohe.