La poesia i l'oració

Amable, però una mica incòmoda; educada, però impacient perquè li deixéssim de fer fotos i preguntes... Aquest podria ser un retrat de l'escriptora en llengua alemanya Herta Müller, premi Nobel del 2009. Les dicotomies la persegueixen i podríem dir que va haver de viure el drama de pertànyer a la minoria suàbia, formada per romanesos descendents d'alemanys. Quan li preguntem sobre la polèmica quan li va atorgar l'Acadèmia sueca, va respondre impassible que són coses del premis. Era conscient que els romanesos haurien preferit un escriptor en romanès i els alemanys, un escriptor dels països oficials, però, finalment, els mèrits artístics es van imposar a les disquisicions polítiques i lingüístiques. Recorda que va haver de sentir que li diguessin amb cinisme que hauria de cedir la meitat de la dotació a la policia política perquè ells li van donar el tema per a la seva obra. Bromera n'ha traduït gran part, com ara: “L'home és un gran faisà en el món, en terres baixes, la bèstia del cor i tot el que tinc, ho duc al damunt.”

Ahir, Müller va fer la roda de premsa al CCCB per presentar l'exposició produïda pel Goethe-Institut de Barcelona amb la col·laboració del CCCB Herta Müller: El cercle viciós de les paraules. També al vespre va fer una lectura d'inèdits i un col·loqui amb la traductora i crítica Cecília Dreymüller, presentat per Marisa Siguán.

Cecília va destacar l'estil poc convencional de Müller, així com la punyent crítica social davant la pressió i l'amenaça del règim comunista de Ceausescu. Müller ha plasmat la defensa de la vida davant del totalitarisme. De fet, l'obra de la premi Nobel ha recreat com una crònica poètica el món de l'Est sota una dictadura, en què la mascara ideològica havia gestat una trama de repressió policial per encobrir l'immobilisme del sistema.

L'estil sincopat, poètic de l'escriptora va ser accentuat. Müller va dir que triava el gènere d'una manera instintiva i que el seu estil també procedia de la llengua. Tot i escriure en alemany –el romanès no el va utilitzar fins arribar a la universitat, a Timisoara–, va assenyalar que la sensualitat del romanès l'acompanyava. Sobre la poesia va dir que fins i tot li havia donat suport en els moments de les detencions, en una mena d'oracions laiques. També va reconèixer: “No perds la fantasia ni quan tens por de morir.” Quan se li va plantejar si tornaria a Romania, va ser explícita: “Tota la minoria suàbia va marxar amb la fi de Ceausescu. Allà, no queda ni rastre de la cultura alemanya.”