Crítica
teatre
Onades incessants d'imatges
Res de ritme calmat. Joan Ollé planteja una dramatúrgia amb un ritme de mil dimonis: les imatges, els eslògans, les crítiques i els enamoraments furtius a Barcelona es revelen tan inesgotables com les onades del mar. La cançó s'erigeix com l'emblema del moment. Però queda amagat el conjunt de Lisboa Zentral Cafè (potser una penitència per batejar-se amb un nom equivocat) en una glorieta al fons. Per Ollé, els barcelonins tendeixen a aixecar els braços d'una manera ridícula. Per ballar una sardana, celebrar un gol o anunciar que serà ciutat olímpica.
La Barcelona de Joan Ollé és metàfora: la fletxa dels Jocs Olímpics fereix de mort Companys al castell de Montjuïc. Com en un acudit de Quino, el temps i l'espai es topen a l'escena. Així és possible lligar una jugada amb Messi, Guardiola, Manchón, Migueli i Simonsen! És la Barcelona que s'interessa per la sort d'un pakistanès, la que té por que algú converteixi en mesquita la Sagrada Família i la que es capaç de vendre-la per fer-hi un macroprojecte. És la ciutat del lema actiu i atractiu, cada cop més buit de significat. També hi ha instants per a la memòria dels treballadors (dels que van morir en la construcció de l'Exposició del 1888 i dels que van revelar-se i posteriorment serien executats com a conseqüència de la Setmana Negra del 1909, també de la immigració dels seixanta i la seva “rachola” i el seu “yo plego”). Hi ha Sònar i hi ha Bicing.És la Barcelona dels èxits: Jocs Olímpics i Floquet de Neu. Però combrega amb la senyora Maria i la que es recorda en cada carrer del plànol.
Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Oriol Genís, Laura Guiteras, Enric Majó, Victòria Pagès i Jordi Vidal es desdoblen fins a l'infinit alternant moments corals amb monòlegs. Són picants o emotius (els menys). El mateix Ollé apareix de torero, provocador. Se'ls veu divertits i còmplices; transmeten festa. Galeria de personatges, a més dels alcaldes Maragall, Hereu i Trias: Fèlix Millet personificant el camperol de l'Angelus de Jean-François Millet. En el quadre, desgrana la penitència. Es queda curt, encara.
A la ville... és una obra notable que pateix de la febre Barcelona: avui serà la darrera funció. A sobre, divendres, el públic seguia fred i ni mig omplia el magne amfiteatre. Malaguanyada. És una ciutat a la qual li agraden els uniformes però que les gorres es trien sempre un número més gran, amples. S'imagina que és més gran del que la deixen ser. Chapeau!