“Si s'està convençut cal fer el que es pugui”

No sé què diria, seria interessant.

Mentre era a TV3, vaig decidir que no havia de deixar que es traslluís el que pensava, la gent m'havia de veure com un element neutral. I he mantingut aquest criteri anys després de TV3, tot i que durant aquest temps me n'han penjat moltes, d'etiquetes. He passat com a màrtir de l'independentisme: fa 20 anys va córrer la brama que m'havien represaliat a TV3 perquè havia entrevistat els independentistes de l'operació Garzón; no era cert que la meva dissort a TV3 tingués res a veure amb això. Però també se m'ha penjat l'etiqueta de submarí dels socialistes junt amb l'Àngels Barceló. Sempre m'he declarat independent políticament. Però arriba un moment a la vida que em sento més lliure per dir el que penso, i he fet dues sortides de l'armari: sóc a Twitter amb la meva verdadera identitat i em vaig adherir a aquesta campanya perquè vaig veure que no estava lligada a cap opció política i no trencava la meva actitud d'independent.

En el moment actual és important que tothom des del seu lloc, si està convençut que Catalunya vol viure en llibertat, faci el que pugui. També he dit que no m'arrenglaré, no vull ser una icona d'unes sigles polítiques o unes altres. M'he ofert, i ho saben uns quants grups de caire nacionalista, a fer un servei com a pont.

Sí, ha estat com un acte de servei, pel que et deia, que cadascú des de la seva posició ha de fer el que pot. A la meva edat, tens poques coses a perdre. En el cas del CAC no era tant un servei a la causa nacionalista com a la construcció institucional d'una societat tal com voldríem que hauria de ser. Les institucions d'un hipotètic estat català ens les hauríem de començar a imaginar. Si algú s'està plantejant si s'ha de tenir exèrcit, a mi potser em toca imaginar-me com hauria de ser allò que el meu amic Josep Gifreu anomena l'espai català de comunicació.

És una altra història. Entenc que la política és molt complicada i que els nostres polítics tenen molts condicionaments i mil servituds. I en el procés cap a l'independentisme, entenc que hi hagi certes pors. Però com més siguem a dir-los que no tinguin por, menys en tindran, no? I si som més els que els diem que no tinguin por i la continuen tenint, llavors sí que serà el moment en què caldrà recordar-los que tenen una responsabilitat històrica.

Hi ha un poema de l'Espriu del 1949 que sembla que hagi estat escrit avui, El meu poble i jo, musicat per Raimon; ho il·lustra perfectament. La primera estrofa diu: “Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo”, i és així, aquesta sensació que se'ns estan pixant a sobre, una expressió més prosaica de dir-ho, l'Espriu ho diu de manera més elegant, i tinc aquesta sensació personalment i com a català. I continua: “Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”, i les dues últimes són extraordinàries: “Davallats al pou, / esguardem enlaire / el meu poble i jo” i “Ens alcem tots dos / en encesa espera, / el meu poble i jo”.

Qualsevol iniciativa en aquesta direcció és bona. Està molt bé el referèndum de fa un parell d'anys, està molt bé els que diuen “no vull pagar”. Tinc la mateixa sensació que tenia amb L'Estaca i El Punt Avui ha decidit estirar-la fort per aquí.

Aquest cop de puny a la taula és el del lideratge que algú hauria de fer. La persona que ha estat elegida democràticament hauria de tenir aquesta capacitat de lideratge i, si no l'exerceix, haurà de veure com algú altre l'exerceix.

Estic de vacances, però el concert s'ho mereix; a la meva dona i a mi ens agradarà assistir-hi.