L'excepcionalitat política arbucienca

La política municipal a la vila d'Arbúcies ha tingut sempre un aire d'excepcionalitat. Tanmateix, aquesta és una visió forana de la jugada. Els paràmetres de normalitat imposats per la transició postfranquista van carregar la via democràtica d'Arbúcies amb el llast d'experiència no homologable i per tant estrafolària i circumstancial.

La paradoxa rau al fet que, per a la majoria dels arbuciencs, aquesta era la nostra normalitat. Forjada a partir de condicions històriques determinades i de conviccions ideològiques fermes. La anormalitat democràtica, per a una bona part d'arbuciencs, era la partidificació i tots el seus efectes col·laterals, tal com la defineix J. Subirats («El resultat de la partidificació que intentava substituir la relació de submissió cacic local-ciutadà per una forma d'acció participativa, ha representat, en moltes ocasions, portar a un altre model de relació igualment desigual que es basa en l'expropiació de la influència sobre el govern local per part dels polítics professionals»); la devaluació del concepte i la praxi de la participació; el menyspreu per debatre i superar els límits de la democràcia de baixa intensitat que patim.

La visió condescendent inicial de les forces polítiques normalitzades sobre el cas Arbúcies, va anar derivant cap al distanciament i finalment cap a l'hostilitat, encara que no sempre pública. Calia no patinar. CUPA guanyava elecció rere elecció per majoria absoluta.

La línia de flotació de CUPA –fent un forat a la qual, el vaixell es podia enfonsar– era la unitat. Primer l'ERC d'en Colom i després el PSC van intentar jugar a artificiers, però no van trobar complicitats. No pas encara. Però sí al 2003. Alguns militants d'ERC van esperar en va que la pluralitat de CUPA li fes trencar el pacte de reconeixement mutu, per poder acusar-la de no voler la unitat de l'EN. La visió política responsable de la majoria de la militància de CUPA els va obligar a assumir la responsabilitat històrica d'iniciar el desmembrament de la unitat popular.

Tot això és història i història sabuda. Un cop oberta la capsa de Pandora, el PSC i ICV-EPM s'hi van apuntar amb entusiasme. Ni debat ideològic ni propostes tàctiques: CUPA ha de plegar perquè la normalitat som nosaltres!!

I va arribar la normalitat. 2003, desapareixen les majories absolutes. Es fan pactes contra natura. El resultat final, ERC+AIPA = ingovernabilitat, sectarisme, mala gestió. 2007: atomització, 7 llistes. CUPA, en un acte de responsabilitat, fa possible sortir del cul-de-sac de la normalització. Però la malaltia de la partidificació és greu i esclata de nou quan CUPA denuncia l'incompliment del pacte i abandona el govern, per responsabilitat i coherència.

Som ara mateix. Els detalls els sap tothom. Pressupost rebutjat, moció de confiança perduda per ERC. Maniobrerisme tàctic d'EPM... i ingovernabilitat, sectarisme i mala gestió! Tot plegat un preu massa car per una ració de normalitat. Tanmateix, hi ha solucions. N'hi ha una des de la responsabilitat democràtica: govern d'unitat. I més d'una des de la matemàtica pura. La més clara: ERC-EPM = 9 regidors sobre 13. Majoria amplíssima. El que no hi ha és voluntat política!

Davant de la gravetat de la situació, fins i tot el PSC s'ha vist en la necessitat de fer una crida a la superació dels interessos de les sigles. El que no pot dir el PSC és que la situació actual és la culminació del procés de normalització del qual ha estat responsable directe. I que si posem els interessos populars com a prioritat –com hauria de ser en democràcia, no?– no arribarà pas la solució.

Ras i curt. L' atzucac actual de l'Ajuntament d'Arbúcies no tindrà sortida fins que el senyor Zamorano i el senyor Garriga tinguin garanties plenes que la seva carrera política, i per tant els seus interessos de butxaca, no perillen ara mateix i, sobretot, a partir del 2011.

De totes les vocacions, la política és la més noble. De totes les professions, la professió política és la més vil. El pensament de Ruben Alves és contundent. Aplicat al cas que ens ocupa, em faria una mica menys infeliç tenir la certesa que tot plegat és una expressió més de l'excepcionalitat arbucienca –la d' ara, és clar–. Molt em temo que la realitat gira com un mitjó el meu desig ingenu: més aviat és l'aplicació local de la normalitat política generalitzada imposada pel sistema.