Pacte fiscal contra independència

Cada cop s'està posant més en evidència que el pacte fiscal és una estratègia contra el procés independentista. No es tracta d'un pas intermedi sinó d'un nou obstacle dissenyat per la CiU autonomista i pels poders fàctics que li donen suport per cremar les forces que ens podrien impulsar cap a l'estat propi. Aquesta percepció ja es va insinuar en les eleccions de 2010, amb una CiU que necessitava capitalitzar el vot sobiranista per tornar al govern i va recórrer a un projecte vague que no la comprometés a una acció de ruptura. Ara, l'amenaça és del tot manifesta puix que el president de la Generalitat i diversos dirigents de la federació es proposen boicotejar les expressions independentistes del proper 11 de setembre tot reconduint-les a la demanda d'un nou pacte amb Espanya.

Sortosament, l'Assemblea Nacional Catalana que ha organitzat diverses marxes per la llibertat nacional en la geografia del país i que prepara la gran manifestació de la Diada s'ha mantingut ferma en la reivindicació per l'estat propi i ha abjurat de les consignes del govern. Com ja he avançat en diversos articles anteriors, la solidesa de l'Assemblea serà clau per embastar el procés, atès que en ella s'hi troben integrats una bona munió de votants i de militants de base de CiU la paciència dels quals, amb les giragonses dels dirigents de la federació, en algun moment s'esgotarà.

Que rere del pacte fiscal no hi ha res més que un gest desesperat de les elits que han viscut durant dècades de l'autonomisme i de la unitat d'Espanya per guanyar temps ho demostra una anàlisi de la resolució aprovada pel Parlament. Només la pressió mediàtica pro governamental pot explicar que molt poques veus hagin denunciat que el text de la resolució és un monstrum jurídic, un veritable despropòsit que condemna la iniciativa cap al fracàs abans no hagi començat a arrencar i això succeeix perquè no hi ha cap intenció de negociar, ni d'arribar a acords, ni de reformar res: Espanya ja va dir que no amb la sentència sobre l'Estatut de 2010. Es tracta, tan sols, de frenar la marea sobiranista com sigui. Al capdavall, deuen pensar els defensors de l'ordre, si la voluntat de llibertat ja es va contenir el 2010 es pot allargar la situació força anys més. Almenys l'Estatut, i per això va suscitar les ires espanyoles, estava formulat amb un cert rigor: sota una proposta de reforma de llei orgànica. Però ni tan sols aquells que han propugnat el pacte fiscal saben ben bé què va resoldre el Parlament al juliol: res, en qualsevol cas, que tingués valor normatiu i que anés més enllà d'una etèria declaració d'intencions (per reformar de debò el sistema de finançament hauria calgut, pel cap baix, una proposta de reforma de la Llei Orgànica del Finançament Autonòmic defensada per una delegació de diputats catalans al Congrés).

Si l'estructuració i la formalització del pla A de CiU pateix d'uns dèficits considerables, és impossible creure que s'estigui preparant un pla B solvent en cas que naufragui la proposta fiscal. Un dels principals indicis que assenyala la manca de voluntat convergent d'impulsar un procés de secessió és que en cap moment no es perfilen documents programàtics, ni projectes que detallin les diverses fases en el procés de transició cap a la independència, això per no parlar d'una acció política de negociació amb la comunitat internacional per preparar el reconeixement del nou estat. L'escenari recorda amb una certa esgarrifança el pla B que es deia que es preparava en el supòsit que el Tribunal Constitucional desballestés l'arquitectura bàsica de l'Estatut: no va passar res en aquella ocasió i tampoc no s'esdevindrà ara mentre es mantingui la mateixa hegemonia. També recordo, d'altra banda, que l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, aquell que alguns encara confien que lideri un canvi de marc polític, és la mateixa persona que, quan era el cap de l'oposició, va pactar la rebaixa de l'Estatut l'any 2006 amb el llavors president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Si Mas va fallar al país un cop perquè no va tenir coratge d'enfrontar-se als poders que li exigien posar fi al desafiament català pot tornar a esfondrar-se un segon cop.

I parlant de repetir errors no és sobrer remarcar que les altres forces que han estintolat la majoria de govern amb la proposta de modificació del sistema de finançament (ERC i ICV) no s'han mogut ni un mil·límetre de la mateixa lògica reformista autonòmica que ja va revelar en el cicle estatutari el seu exhauriment (i, com diem, encara amb un perfil més baix en el cas del pacte fiscal). Haver abonat el pacte fiscal en aquest context d'agonia autonòmica significa haver mostrat complicitats amb els que treballen per impedir el gest independentista. Una connivència que ni tan sols es pot encobrir amb l'excusa, com en el cas d'ERC, de defensar la hisenda pròpia perquè els dirigents d'aquesta formació haurien de saber perfectament que només hi pot haver hisenda pròpia amb Estat propi i que la seqüència ha de ser exactament la inversa de com ells l'han plantejada, una maniobra que només s'explica si es pretén donar continuïtat a l'ordre autonòmic (i, suposo, si es pot entrar en un govern de majoria convergent i tornar a gestionar alguna conselleria, millor).

Aquest tacticisme no ens pot estranyar. Només cal recordar que els partits que han donat suport al pacte fiscal (CiU, ERC i ICV) són els mateixos que van votar a favor del dret a l'autodeterminació l'any 1989 i que en vint-i-cinc anys no han fet res per exercir el dret a l'autodeterminació. En aquestes condicions, mentre tant ERC com ICV continuïn ancorades en una retòrica que desplaça la independència en favor d'una pràctica autonomista quotidiana no hi haurà coalició amb les forces de l'independentisme emergent.