País de bèsties

Més cérvols

Els cérvols també estan en augment. Han ampliat la seva àrea de distribució, del Pirineu cap al Prepirineu, gràcies a l'abandó del territori. A la serra de Boumort, al Pallars Jussà, s'hi comptabilitza una població de més de mil exemplars. La resta es troben principalment a l'alt Pallars Sobirà i al parc nacional d'Aigüestortes. S'hi està donant el cas, a més, de la topada del cérvol africà, introduït artificialment per a la cacera als anys seixanta en algunes zones del Pirineu occidental, i el cérvol centreeuropeu, introduït artificialment per l'Estat francès a la vessant nord del Pirineu també amb finalitats cinegètiques.

El problema dels cérvols introduïts artificialment és que competeixen pels prats amb una espècie autòctona en retrocés, l'isard, que s'ha anat traslladant durant els darrers anys cap a les pastures de cotes més altres, arraconats pels cérvols i altres espècies herbívores. Això i els successius brots de pestivirus que ha anat patint l'isard català des de l'any 2000 n'ha anat reduint la població de manera alarmant en l'última dècada. La Generalitat calcula que a la serra del Cadí s'ha reduït en un 50%, també en un 50% al Pallars i la xifra augmentaria fins a un 80% a l'Alt Urgell. A les comarques de Girona i la zona de la vall de Núria, la població d'isards no ha patit tant.

Ara el problema del pestivirus s'ha desplaçat cap al Pirineu aragonès i les poblacions d'isards al Pirineu català estarien ara mateix en una fase d'estancament i d'inici de recuperació.

A més dels cérvols i del pestivirus, els isards també reben la pressió de les daines: una altra espècie de la família dels cèrvids, introduïda artificialment als anys seixanta per a la cacera. Les primeres daines es van introduir en un petit grup entre Sort i Llavorsí per a la caça, i una altra parella, a Espot. Ara són uns 800 exemplars i ja han arribat al Pallars Jussà, al terme de Torre de Cabdella. Al vessant nord, el govern francès organitza caceres de daines per aturar-ne la proliferació i acusa l'Estat espanyol d'haver introduït una espècie aliena. Segons Joan Curià, la població de daines ara està “bastant estancada”, tot i que continua colonitzant noves zones per l'abandó dels prats i els conreus.

Les pacífiques espècies salvatges de la família dels ovins també estan creixent i en alguns casos també plantegen maldecaps. El mufló és un òvid salvatge amb una cornamenta molt atractiva per a la cacera. Es va introduir a Andorra als anys noranta per a la caça i s'ha estès pel Pirineu. Sobretot entre el Pallars i l'Aran i també a la zona del parc natural de l'Alt Pirineu tocant a Andorra. Els pastors es queixen que es barregen amb els ramats d'ovelles que pasturen per la muntanya i els transmeten malalties. La Generalitat calcula que n'hi ha uns 400 exemplars en territori català, segons indica Curià.

El retorn del cabirol

El cabirol és una altra de les espècies salvatges en creixement a Catalunya. Es tracta d'un animal autòcton que durant el segle XX va desaparèixer, víctima de les caceres i de la pressió de l'home. Als anys noranta se'n va iniciar la reintroducció en diverses zones forestals de Catalunya, des del Pirineu fins a la Serralada Litoral. Es tracta d'un cèrvid que s'adapta molt bé als diferents climes del país. On més està creixement la població de cabirols és a la demarcació de Lleida, segons expliquen des de la Generalitat, ja que està conquerint nous territoris al Prepirineu i a la plana de Lleida. «És un animal molt adaptable. Ens ha sorprès que hagi arribat fins i tot a la comarca de les Garrigues, on ningú no s'ho esperava», indica Curià. En canvi, la població de cabirols al Pirineu no creix tan ràpidament. Malgrat la seva expansió sobre el territori, el cabirol autoregula molt bé les seves poblacions i no creixen fora de control, segons assenyala Curià. La Generalitat dóna permisos de cacera puntuals en aquelles zones on les poblacions de cabirols ho permeten. En algunes zones planes els pagesos pressionen perquè es donin permisos especials, ja que aquests animals poden danyar la producció agrícola.

Cabres assilvestrades

Durant els últims anys s'ha afegit als cèrvids i òvids salvatges un altre tipus d'animal: les ovelles i cabres domèstiques que s'han assilvestrat i s'han afegit a la fauna salvatge del país. Ha passat bàsicament al Pirineu del Pallars. L'abandó de les pastures per motius econòmics i per falta de relleu generacional, en un procés iniciat ja fa dècades, va provocar que alguns ramats sencers quedessin d'un dia per l'altre abandonats i sense pastor. Molts exemplars van morir però durant els anys s'han anat formant petits ramats de cabres assilvestrades que volten pels prats desocupats i provoquen les queixes de ramaders i pagesos, que en reclamen la possibilitat de fer batudes especials per eliminar aquests animals. Segons ells, transmeten malalties com ara la tuberculosi o la brucel·losi quan entren en contacte amb ramats domèstics a la muntanya. Aquests animals poden arribar a recórrer lliurement centenars de quilòmetres.

Voltors sense menjar

Al cel també hi ha moviment. La població del voltor comú ha experimentat un creixement continuat a Catalunya des que se'n registren dades, el 1979. Aquell any hi havia unes 40 parelles a Catalunya. En el cens del 2009 ja n'eren 1.116. S'han estès d'oest a est per tot el Pirineu, i han recuperat l'àrea de distribució que tenien a mitjan segle XX, fins a la comarca de la Garrotxa. A més, són aus que es poden desplaçar centenars de quilòmetres i poden ser vistes puntualment en altres zones. El seu augment ha posat en guàrdia els pastors i ramaders, que denuncien cada any diversos atacs de voltors als ramats, cosa que dóna dret a indemnització perquè el voltor és una espècie protegida. La Generalitat no sempre confirma aquests atacs, perquè els voltors només mengen preses mortes, tot i que reconeix que en alguns casos poden atacar una ovella o una vaca que acaba de donar a llum en un prat i està feble i la consideren morta, o la seva cria.

Els voltors, a més, han vist reduïdes les seves fonts d'alimentació arran de la normativa europea que va prohibir abandonar el bestiar mort a la intempèrie, una mesura decidida arran de la malaltia de les vaques boges i que ara la mateixa Comissió Europea està estudiant reformar perquè altera les fonts d'alimentació dels carronyaires i els fa més agressius.

Més reduïda és la població de voltor negre, una espècie que es va extingir fa més d'un segle de Catalunya i que ara ha tornat amb reintroduccions puntuals. Es calcula que ara hi ha uns 30 exemplars en el cel català, al Pirineu i Prepirineu, i l'any 2010 ja es va registrar el primer naixement en llibertat. El 2012 se n'han registrat dos naixements més. A diferència del voltor comú, el voltor negre és solitari i no es desplaça a la recerca d'aliment formant bandades, com el comú. L'altra au carronyaire en situació de recuperació és el trencalòs. La Generalitat en promou la reimplantació des dels anys noranta. Ha patit com els voltors la norma europea que prohibeix abandonar animals morts a la muntanya, però diverses institucions i fundacions ambientals han habilitat canyets on es deixen ossos que poden alimentar aquests animals. Es calcula que hi ha prop d'un centenar d'exemplars adults en llibertat.L'article sencer a l'edició en paper de la revista Presència.