L'endemà del dissabte

Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat ni una sola setmana que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (d'ambdós colors) o bé per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot enviant piulades xopes de fòbia.

Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults, imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar, la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa, de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que els catalans (tot i aportar més a les arques de l'Estat que la UE) són una colla de xenòfobs egoistes que no volen sinó enfonsar Espanya en la pobresa mentre gaudeixen en exclusiva del propi lucre (discurs recollit amb indolència per la majoria de corresponsals estrangers que viuen a Madrid).

I durant 28 anys he vist com els catalans –en general– no han reaccionat gaire o gens a tanta pressió, tanta ignorància i tanta mala fe barrejada amb encara més mala bava. Durant 28 anys he vist, tan corprès com esbalaït, com els catalans han fet l'orni o bé han aguantat els cops amb un estoïcisme que hauria desconcertat Jesucrist en persona. Fins dimarts passat, quan vaig poder ser testimoni de la resposta potser tardana però sí definitiva dels catalans en una manifestació pacífica, multiètnica i multilingüe de dos milions de persones al centre de Barcelona. Per fi, la indignació acumulada s'havia convertit en una demanda irrenunciable per la dignitat que només pot conferir, ateses les circumstàncies peculiars de l'Estat espanyol, un estat propi. El dimarts passat, els catalans, vinguéssim d'on vinguéssim, vam posar totes les cartes sobre la taula, sense amagar cap comodí. A la via Laietana, una pancarta en castellà deia: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Això mateix. S'ha acabat. Game over.