A les espatlles de gegants

El catalanisme polític ha marcat el país durant el segle XX. Aquest moviment nacional té el seu origen en la Renaixença cultural del segle anterior, que en altres països europeus va rebre el nom de Romanticisme. A partir del rebrot cultural, va néixer el catalanisme polític, que es proposava l'aplicació d'un programa polític per a un país sense institucions pròpies. Des d'aleshores, tots els presidents catalans n'han estat hereus i tots han intentat posar les bases d'un objectiu que la majoria no han dissimulat: la llibertat nacional.

En aquest sentit, Enric Prat de la Riba és el model perfecte de polític constructor d'una realitat nacional a partir d'una ideologia clara. En el seu cas, la seva obra La nacionalitat catalana, publicada el 1906, marca un full de ruta amb un final inequívoc: “Cada nacionalitat ha de tenir un sol estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.” El seu primer objectiu és la reunificació del país, fita històrica que assoleix el 1914, quan es crea la Mancomunitat de Catalunya a partir de la confluència de les quatre diputacions catalanes.

Prat de la Riba no descansa i la seva obra material deixa bocabadat. Funda l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) el 1907 sent encara president de la Diputació de Barcelona. A partir d'aquí, i especialment durant l'etapa de la Mancomunitat, la construcció nacional, econòmica, social i cultural de Catalunya no té aturador: la Casa de la Maternitat, l'Escola d'Administració de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya (nodrida per l'Escola de Bibliotecàries), l'Escola Industrial i l'Escola Superior d'Agricultura s'afegeixen a l'aixecament d'una enorme xarxa de carreteres, ferrocarrils i línies telefòniques.

Si l'obra material de Prat de la Riba és tan enèrgica, l'obra intel·lectual no queda curta. Amb el seu patrocini, Pompeu Fabra emprèn l'epopeia de posar al dia la llengua catalana. L'idioma esdevé modern i útil gràcies a les seves Normes ortogràfiques, la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua catalana. Catalunya comença a ser conscient d'ella mateixa.

Sorgeix una pregunta pertinent: què hauria passat si no hagués mort el 1917, amb només 46 anys de vida i únicament tres anys després de crear la Mancomunitat? Mai no ho sabrem, però sí que sabem que l'obra de Prat de la Riba, que Jordi Pujol va qualificar de “seny ordenador”, va ser enderrocada per la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Després de la “dictablanda”, un nou líder colossal es va alçar per reconstruir el país. Si Prat de la Riba és el seny, Francesc Macià és la rauxa. Militar de carrera i rebel insurreccional, l'Avi és un utòpic que aconsegueix tocar el somni amb la punta dels dits, però se li escapa per culpa de la prudència, la pressió i la constància que el camp nacionalista no està unit. L'estat català proclamat el 14 d'abril de 1931 queda en autonomia, però als ulls del poble és una fita extraordinària. Macià, com Prat de la Riba, dota el país d'autonomia i li dóna èpica recuperant el nom d'una institució medieval: la Generalitat de Catalunya. Té molt clars els fonaments que necessita el nou edifici: ordre públic, educació i la figura d'un president que unifiqui el país. El poble l'adora i allà on va triomfa. Macià és la Generalitat i la Generalitat és Macià. Després d'anys de lluita i exili, arriba al zenit molt tard, als 71 anys, i per això en gaudeix poc temps.

Aquí també tenim una pregunta pertinent: què hauria passat si Macià no hagués mort la nit de Nadal del 1933? S'haurien produït els Fets d'Octubre del 1934? Catalunya hauria patit la disbauxa revolucionària nascuda l'estiu del 1936?

Qui va protagonitzar tots aquests fets en primera persona va ser el president Lluís Companys. El seu mandat està ple de llums i ombres, però la seva memòria ha restat immaculada en l'imaginari col·lectiu a causa del seu martiri sota les bales del franquisme. Cap altre país europeu va veure com el seu president legítim i escollit democràticament era passat per les armes.

Després de Companys vingueren els dos grans presidents de l'exili. Josep Irla i Josep Tarradellas van tenir el mèrit compartit de mantenir viu el fil de la legitimitat històrica entre la Generalitat republicana i la Generalitat actual. Malgrat una dictadura de 40 anys, l'Espanya postfranquista admetia, contra tot pronòstic, el principi de legalitat entre una institució i l'altra.

A Tarradellas el va succeir Jordi Pujol, sense cap vincle personal amb la guerra ni l'exili. El seu gran èxit, i és possible que així passi a la història, és haver estat capaç de posar les bases dels moments que vivim avui. Malgrat el risc de ser percebut com l'últim gran president de l'autonomia i com el campió de l'encaix dins Espanya, el cert és que ni les consultes sobiranistes dels darrers anys ni la gran manifestació independentista de dimarts passat no haurien estat possibles sense l'activitat ininterrompuda durant un quart de segle de l'escola catalana, de la immersió lingüística, de TV3, de Catalunya Ràdio i dels Mossos d'Esquadra.

Només amb la retirada de Pujol va ser possible que el PSC aterrés al màxim càrrec institucional del país. Pasqual Maragall va intentar casar el nacionalisme català amb el progressisme espanyol en un matrimoni de compromís que va rebre el nom d'Espanya plural. Com la majoria de casoris arranjats, la parella no era feliç i aviat la part espanyola se'n va desentendre. Amb Maragall descavalcat, José Montilla va intentar salvar els mobles, però ja era tard i passarà a la història com el president amb menys ambició nacional de la Catalunya contemporània.

Ara és el torn d'Artur Mas. L'any 1676 Isaac Newton va dir: “He pogut veure-hi més enllà perquè estic assegut damunt les espatlles de gegants.” Mas està assegut damunt les espatlles de Prat de la Riba, de Macià i de tots els altres que l'han precedit. Els processos històrics expliquen que sempre hi ha una persona adequada en el moment adequat. Durant tot el segle XX, Catalunya va tenir persones adequades, però mai no va ser el moment adequat. Per això també en aquest cas sorgeix una pregunta: clourà el president Mas el somni del catalanisme?