Raons de l'escac i mat
Una de les últimes peces que es mouen en els escacs és el rei. Es mou o bé per a enrocar-se, puntualment i en situació delicada, o bé quan ja tenim molt a prop l'amenaça de les peces contràries. Tinc la certesa que la carta de Joan Carles I, publicada al web de la Casa del Rei fa una setmana, no és cap caprici impulsiu sinó un moviment desesperat com ho va ser l'atorgament del premi Príncep d'Astúries a Xavi i Casillas. Mous el rei quan ja no pots fer res més, quan t'amenaça un escac i, per tant, quan tens el deure de tocar la peça sobirana. I aquesta és la gran notícia: no només s'han hagut de moure els màxims representants de l'Estat espanyol, rei i president, sinó que a més aquests s'han mogut malament. Molt malament. Tot apunta a un escac i mat.
Encara és d'hora i res no serà tan fàcil. Possiblement encara queden peces per moure i temps per córrer, però apunto la hipòtesi que Espanya ja no tingui cap marge de maniobra per evitar l'emancipació de Catalunya. Imaginem-nos el tauler en la situació. Moviment número 1: l'exèrcit. Descartat, temerari, anacrònic, insuportable pel que fa a la imatge d'Espanya com a país modern i civilitzat. Moviment número 2: suspendre l'autonomia, prohibir les eleccions catalanes... Igualment no resol cap problema sinó que em crea de nous: no és democràtic i s'entendria com a mínim com una regressió al franquisme. Moviment número 3: boicot a l'entrada a la UE, ofensiva diplomàtica espanyola i estratègia de la por cap als catalans. Ineficaç, perquè els procediments de secessió d'un territori d'un estat de la UE no estan escrits i perquè no s'entendria que Europa i l'euro (o els inversors, o el mercat) renunciessin a Catalunya. Moviment número 4: acceptar parlar del pacte fiscal i obrir una estratègia de negociació. Aquesta via, que era una sortida, ha quedat ara tancada. Per això, els moviments han estat aquestes setmanes tan matussers i suïcides per part del govern espanyol: ha estat un enrocament cec, atrapat, acovardit i que a aquestes alçades quasi garanteix la derrota.
Catalunya ha jugat amb l'efecte sorpresa i no és cert que Mas hagi quedat sobrepassat pels esdeveniments: tothom sabia que la manifestació seria un èxit i tothom sabia que Rajoy difícilment podia moure fitxa. Que el president Mas té un paper molt complicat a partir d'ara és cert, però que la “tempesta perfecta” per al sobiranisme es podia preveure perfectament per ell i pel seu equip queda fora de tot dubte. Dit això, el moment és emocionant per a tothom i el protagonisme també és de tothom. La perfecció de la tempesta ve, justament, del fet que el protagonisme és compartit per política i societat. Enlloc més a Europa veurem una comunió tan gran entre il·lusió social i activitat política com la que veiem a Catalunya des de fa dues setmanes. Quan conflueixen la societat i la política, es pot fer història. Si a més hi conflueixen la riquesa econòmica i la cultura, el fenomen ja el vam viure fa cent anys i es diu Renaixença.
Que Espanya estigui en un aparent escac i mat en referència a Catalunya no vol dir que no haguem d'assegurar la partida: ens trobem més en una previsió d'escac i mat, enmig d'una jugada mestra, més que no pas en condicions de donar-ho per fet. El proper pas són les decisions parlamentàries i les consultes internacionals, i l'assegurament de la viabilitat financera en el trànsit. Tot això fa temps que es treballa. Ens trobem a l'inici d'una nova era per a Catalunya perquè, malgrat la matusseria impacient i fratricida d'alguns, en general hem après a actuar amb audàcia i amb solidesa. Ara és el moment de la radical responsabilitat: fa il·lusió, però no és cap joc. Siguem tots protagonistes de la història i de l'èpica, però també protagonistes del realisme i de la racionalitat. Llavors guanyar només serà una qüestió de mesos.
